nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Mentre ha durat

Els balanços s'han de fer amb molta cura i molt de coneixement, han de contenir tots els fets, perquè, si no, la temptació reduccionista troba un camí de roses. Des del punt de vista de l'esquerra, l'actual situació pot ser explicada clarament en base a dos fets fonamentals: els terroristes són el mal absolut i el PP ha obstaculitzat miserablement el procés de pau. D'aquests dos pilars argumentals se'n derivaria l'actual situació. Però aquella part de la ciutadania que desitjà fervorosament i cregué en la possibilitat de la pau no es pot resignar a una explicació que només comprengui aquestes raons. No tenim a l'abast la informació necessària per poder valorar l'acció del govern en tot el procés, com és natural, però sí que s'hi han detectat actituds en les quals el coratge apareixia severament erosionat pel discurs devastador del PP i de les associacions que servien els seus interessos. Des del comunicat d'ETA anunciant un alto el foc permanent, es va percebre en l'acció de govern una manca d'energia i una indecisió que aviat la dreta interpretà com el senyal per atacar, com els grans depredadors interpreten la debilitat de les seves víctimes immediates. No tendrem mai la seguretat que el govern de José Luis R. Zapatero dissenyà i desenvolupà les estratègies adequades a la situació. Cert, sabem que, en els tractes amb ETA, el verb negociar s'ha de parapetar darrera moltes cometes, però així i tot s'ha de negociar, i si al PP l'espantava la perspectiva de l'èxit del govern, no deixar-se influir per les seves maniobres. El PSOE de Zapatero en l'oposició fou captat pel banderí d'enganxament d'Aznar i es lliurà incondicionalment a la inoportuna Llei de partits. Va ser utilitzat en batalles ominoses. En canviar la correlació de forces, no va poder imposar la seva filosofia del pacte. Això, que va quedar clar des del principi, embassà el govern en una súplica ininterrompuda i llastimosa al PP, implorant-li la unitat... L'espectacle del govern proclamant que no renunciaria mai a aconseguir la unitat va assolir punts d'un patetisme gairebé impúdic: el govern mostrava les seves debilitats, la seva anèmia política. En definitiva, la seva incapacitat per liderar el procés amb passes fermes. La síndrome de la unitat, tanmateix impossible, ha anat llastant el procés. Tot això, no importa dir-ho, no justifica ni la barbàrie terrorista d'ETA ni la barbàrie política del PP. Simplement, ens permet esbossar un panorama en el qual el govern no ha sabut estar a l'altura del que exigia la situació: extremadament difícil, cert, però la recompensa hauria estat veritablement històrica. No va ser bonic ni mentre va durar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris