algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Canyes que pensen

Són moltíssimes les coses que a la vida ens plantegen dubtes o grans dubtes. Generalment els grans dubtes esdevenen, a la llarga, grans preocupacions. El que per als dirigents són dubtes seriosos, per a la gent del carrer són greus problemes. Ara s'usa i s'abusa de les enquestes que ubiquen les angoixes del poble en una graella de sortida, l'ordre de les quals és el que constitueix la mateixa notícia. Segles enrere, les preocupacions i els problemes eren de la gent benestant, que procurava pensar per la resta, quan aquests es limitaven a alenar, mentre quedàs aire per a tothom. El poble no tenia cabuda per als problemes i no hi havia temps per als dubtes fins que arribà la democràcia, aquesta mena de graella boja des d'on l'ordre d'importància dels problemes que assetgen aquesta societat, va variant segons els interessos de cadascú. En els mons civilitzats que coneixem, a l'avantguarda de la graella hi sol capllevar l'amor a la vida i el respecte per la vida del proïsme, que és tot el contrari del que representa el terrorisme. En els mons civilitzats que coneixem els problemes són gairebé de tots i no d'uns pocs, i els grans dubtes quasi sempre es comparteixen per la gran majoria, exceptuant unes esbojarrades minories polaritzades en l'absurd.

Mariano Rajoy sap molt bé cap on va, no hi ha dubtes, es trobava esperant i simplement s'ha aixecat i ha començat a caminar en la direcció anunciada. La banda terrorista ETA i els seus covards assassins aboquen el món abertzale a un haraquiri col·lectiu. La resta de forces polítiques i socials es troben immerses en un estat de confusió total. Es reparteix equitativament el privilegi del dubte i la constatació que el gran problema, la gran preocupació que se situa al número u del rànquing, torna a ser la violència terrorista i ens queda a tots el regust que uns han pensat per tots nosaltres i tots nosaltres patirem l'excés de seguretat i la manca de capacitat del dubte, dels uns, que no duen ac però que si no anem vius i fem pinya, poden fer que, en aquesta fràgil democràcia, no torni pas a verdejar l'herba.

Aquesta política de terra cremada, de la dreta espanyola, combinada amb l'excés d'ingenuïtat de Zapatero i els seus, situen la banda d'assassins en un lloc indigne, comdemnable des de tots els costats, però en un lloc d'autèntic privilegi mediàtic, tot marcant l'agenda a tots aquells que dintre de l'Estat Espanyol convivim. Els únics culpables són els mateixos botxins i no hi ha lloc per a la demagògia des de cap costat, ara bé, se'ls ha posat molt fàcil i sembla increïble que a aquestes altures ens trobem on ens trobam. Els dies que precediren les eleccions municipals, Josu Jon Imaz podia dir-ho més alt, però no més clar. A Euskadi i a Espanya, viure entre dues aigües es fa cada cop més difícil.

Mentre a les Illes s'obria la porta de la jubilació dels extrems, es tanca, de moment, a nivell estatal les portes al seny, la moderació i el diàleg. Cal un esforç per part de tothom a l'hora d'encarar aquest nou i macabre repte, només que faci pinya tot aquell que mai aniria a cap guerra per cap bandera, que mai es barallaria amb el seu veí per una idea, o que respecta la vida dels altres tant com la seva, tots aquells que es trobin en la coincidència d'aquests tres punts. Donem la cara per tots aquells que aquests propers dies probablement no ho faran.

No es mostra la grandesa situant-se a l'extrem, només es pot mostrar, quan s'és capaç de tocar ambdós a la vegada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris