nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
14°

Resultats econòmics de la legislatura

Sense la més mínima autocrítica, el portaveu del Govern sortí a explicar la sensació de l'Executiu davant les pèrdues de les majories absolutes per part del PP als darrers comicis autonòmics. Ho dic en plural perquè, malgrat Joan Flaquer es referís tot just al Parlament, el paquet és més ample. El centre de l'argumentació del mandatari conservador fou clar: s'ha gestionat bé, s'han fet moltes coses en el decurs d'aquesta legislatura, «realitzacions» que cal anotar a l'actiu dels «professionals» arribats el 2003 al Consolat de Mar. Per tant, resulta mal d'entendre -pensen en el Govern- per què la població no ha donat un suport absolut a les llistes del PP. Cal recordar-li al portaveu que «gestió» no és Política; n'és una part innegable, la seva vessant executora. Però «Política» -a un jurista no li hauríem de recordar Aristòtil- és quelcom més (molt més, podríem dir) que tot just l'acció gestora: la capacitat, igualment, de saber escoltar i d'administrar les discrepàncies i els acords i, al seu torn, de fer la gestió més assumible pels gestionats. Això ha mancat molt en aquesta legislatura que ha finit. Però anem a la lectura macroeconòmica i observem els materials disponibles, molts d'ells ja força comentats en aquest mateix espai -els lectors que em segueixin els resultaran familiars i fins i tot tediosos-, i fer recordatoris elementals per apaivagar aquest intens propagandisme de la gestió. Les dades contextualitzades -que és com es fan les anàlisis serioses-, indiquen el següent.

Primer: Balears ha crescut (i creix) entre 2003 i 2007. Les taxes són moderades i, al meu parer, convenients per a una economia madura com la insular: no ultrapassen, en cap exercici el 3%. És més, l'any de major expansió el PIB s'ha enlairat per sota de dit guarisme.

Segon: la construcció ha protagonitzat el creixement. Créixer al 3% resultaria reconfortant si el model de creixement descansés sobre sectors i activitats generadores de poques externalitats ambientals. Però la realitat no és així. El sector de la construcció sempre ha superat el de serveis en aquesta legislatura quant a la seva taxa de creixement, tal i com reconeixen totes les institucions solvents que es dediquen a fer estudis de conjuntura econòmica (CRE, Hispalink, Cambres de Comerç i, recentment, la mateixa Conselleria d'Economia, Hisenda i Innovació). I aquestes activitats constructores han estat presidides per un fortíssim protagonisme públic, que ha culminat infrastructures que eren totalment indispensables, però que s'haurien d'haver dimensionat en l'entorn territorial insular i, sobretot, temporalitzat de forma planificada per evitar dues conseqüències directes: l'endeutament brutal de la comunitat autònoma -que s'ha més que duplicat entre 2003 i 2006, en termes per càpita: ho prenc del Banc d'Espanya- i l'efecte cridada, demogràfic, de l'expansió constructora -Balears és de les comunitats amb major creixement poblacional, en els darrers quatre anys: l'anotació es troba a l'INE-.

Tercer: ha augmentat notablement el número de turistes, en relació als exercicis de 2002 i 2003. La superació de les crisis dels mercats emissors ha estat, essencialment, la causa d'aquest important repunt, reconeguda pels grups empresarials que polsen la realitat econòmica amb constants estudis de mercat -el cas més il·lustratiu és el d'Exceltur- i pels propis touroperadors. La total connivència dels sectors econòmics més poderosos amb el govern conservador han fet la resta, tot creant un clima de serenor que fou inexistent en el decurs de la gestió precedent. En aquest respecte, el Govern ha sabut tranquil·litzar institucionalment l'atmosfera econòmica i aquest és, pentura, el seu actiu més rellevant i indiscutible.

Quart: han caigut la rendibilitat empresarial i la productivitat, que es situa a la coa d'Espanya. Ambdues afirmacions no són pas meves: provenen dels informes d'Exceltur i del Banc d'Espanya i INE, respectivament. És a dir, els increments moderats en el PIB -són molt limitats, atenent el gran impacte sobre el territori i la destrossa de capital natural- i en la vinguda de turistes no s'han traslladat a millores d'eficiència: l'economia balear creix però no existeixen signes més evidents de desenvolupament, que és cosa distinta i que, en principi, hauria d'anar més vinculat a economies madures com la balear. De fet, els rendiments són decreixents: per obtenir els mateixos outputs -per exemple, la despesa turística mesurada en termes reals, o sigui, sense la inflació- necessitam cada vegada més inputs -energia, turistes, pernoctacions, consum territorial-. Una dada esdevé crucial: la intensitat energètica de l'economia balear -és a dir, les tones equivalents de petroli (TEP) peremptòries per obtenir la mateixa unitat constant de renda- es situa ja molt per sobre de les dues tones per sis mil euros generats, front a les 1,7-1,8 tones de fa pocs anys.

En definitiva, el missatge del president Matas és clar: s'ha passat d'una diagnosi conservadora de la «depressió» (1999-2003) a una altra de qualificada com a «embranzida» o «recuperació» (2003-2007). Com deia, les contextualitzacions, que esdevenen determinants en tota exploració de l'economia, s'eludeixen des del Consolat de Mar, que emet una tesi central: un govern autonòmic, tot sol, pot causar un esfondrament econòmic i, també isolat, pot aconseguir el miracle de la represa. L'argument és fal·laç. I és així perquè estudiem economies fortament internacionalitzades com la de les Illes Balears -la que més mira als mercats exteriors de totes les regions espanyoles, i s'impregna de les seves evolucions, positives i negatives-. A tot això, i sense eludir la legislatura anterior, convindria no oblidar que, entre 1999 i 2003, la taxa mitjana de creixement anual de Balears fou del 3,8% (les dades provenen del CRE: 7,3% el 1999, 6,1% el 2000, 3,9% el 2001, 1,6% el 2002 i 0,5% el 2003; la xifra també mitjana cau al 2,5% si adoptem les magnituds de l'INE), amb el greu punt d'inflexió de 2002, sense que es devorés de forma severa com ara tant territori, sense que es fessin malbé tants actius ecològics. I, endemés, amb dos corol·laris cabdals, com a foto fixa el maig de 2003: l'increment en un 20% dels cotitzants a la Seguretat Social, en relació a 1998 (la xifra prové de la Tresoreria de la Seguretat Social) i una reducció de la taxa d'atur del 52% en comparació a 1998 (de l'11,12% al 5,35%: INE i SOIB).

En síntesi, tres grans conclusions es palesen. Primera: cal llegir amb cura les xifres i concloure que el balanç macroeconòmic de la present legislatura ni és tan negatiu com poden pretendre les interpretacions més derrotistes contràries al Govern, ni és tan positiu com assenyalen els dirigents conservadors, a partir d'un plantejament triomfal, amb contrastos molt grollers -i amb informacions esbiaixades- quant a la legislatura de l'Executiu anterior. Segona, el desenvolupament -una mesura de qualitat i no de quantitat- de la nostra comunitat és un factor que ha restat absent de la política econòmica del Govern, que ha posat un sobreesforç en àrees inversores molt concretes, relacionades amb l'expansió urbanística. I tercera, tot plegat ha incidit en una qüestió que fou negligida per Joan Flaquer, en la seva compareixença: la corrupció que s'ha derivat d'una pauta de creixement esperonada al màxim en el decurs del quadrienni, i que ha inferit que més de vint càrrecs importants de la formació conservadora -inclosos batles i directors generals- es trobin imputats en causes que abasten la malversació de fons públics i els delictes territorials. Aquest és un important passiu insubsanable, juntament amb el capital natural innecessàriament tudat i irrecuperable -no existeix la reversibilitat en aquests casos-, que caldria restar als actius que mostren, cofois en escreix, els encara actuals inquilins del Consolat de Mar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris