nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

Som el que cercam (a Google)

Fins fa ben poc estava completament convençut que som el que sabem. Per parlar d'un inici, la cosa vendria del fet que vam aprendre dels grecs a fer-nos preguntes, a demanar-nos constantment el perquè de tot plegat, i la paradoxa és que cada vegada que trobem una resposta canvia la nostra visió del món i, amb ella, som nosaltres mateixos els que canviem. Amb l'objectiu de controlar aquesta espiral de canvis vam arribar a l'acord de tancar els preguntadors oficials i professionals en reductes anomenats universitats, on estan entretinguts a buscar respostes a les preguntes -en vénen a dir recerca, d'això- i a ensenyar els joves a fer-se preguntes, perquè cal que l'espectacle continuï. Però tot dins d'un ordre, no sigui cosa que l'embolic esdevingués massa gran i difícil de manejar. Deia que aquesta era una de les meves conviccions, perquè no estic segur que com a efecte col·lateral de la revolució de les tecnologies no estiguem passant a un món on, per comptes de ser el que sabem, som el que busquem. Això sí, dit en un sentit més pragmàtic de l'existència. La reflexió ve a rotllo per la recent polèmica entre Google, d'una banda, i les autoritats europees, de l'altra, sobre l'us que pugui arribar a fer Google de les dades que obté sobre els seus usuaris. No fa gaire que va ser notícia arreu del món la troballa que van fer uns periodistes deNew York Times respecte de la identitat d'una de les usuàries d'AOL, un proveïdor americà d'accés a Internet i que va publicar -deien que conservant l'anonimat- les dades de cerca dels seus usuaris dels sis mesos anteriors. La utilitat d'aquestes dades és ben palesa, ja que permet a investigadors del tema esbrinar els usos d'Internet que fa el personal. El problema va ser que -anònimes i tot- no va ser gaire difícil per a aquests periodistes determinar la identitat real d'una d'aquestes persones només a partir d'allò que havia cercat. I heus aquí el problema: si amb les cerques de mig any ja poden saber qui som, què no podran arribar a saber si guarden les dades de cerca dos anys o més? Els de Google no se'n amaguen gens ni una mica: amb la recol·lecció de dades que fan dels seus usuaris tenen la pretensió de poder arribar a aconsellar-li llocs de feina o com passar el seu temps d'esbarjo. Una ajuda que pot anar molt bé, que requereix el consentiment de la persona observada, tot i que aquest consentiment i el seu abast no sempre queda clar. Sembla que la Comissió Europea ho ha vist i ara estan discutint amb el nou gegant de l'era d'Internet limitacions en els usos d'aquestes dades. I per aquí està a punt de ser publicat un reglament que desenvolupa la llei de protecció de dades i que és objecte d'estudi per part tant de l'acadèmia com de professionals del dret i, fins i tot, d'algun informàtic. Un reglament que, molt em temo, no farà seva l'afirmació de Lawrence Lessig que «el codi és la llei», amb el qual es refereix a la capacitat que té el codi informàtic per fer complir la llei sense discussió, una capacitat que és particularment emprada en contra dels usuaris, per a restringir els seus drets, suposadament en benefici de la protecció dels drets de propietat intel·lectual, tot limitant, per exemple, el nombre de còpies que es pot fer d'un cd o d'un dvd o, encara més dràstic, el nombre de vegades que es pot llegir un llibre en format electrònic. Estic amb les dures crítiques que fa Lessig d'aquestes aplicacions del codi, entre d'altres raons perquè em fa l'efecte que es tracta d'un joc molt desigual ja que, de moment, només s'empra en contra de la ciutadania i no seria gens sobrer que, una de les dues: o tots o cap. Vull dir que el codi -informàtic- també pot garantir l'accés i bloqueig a dades de caràcter personal per part dels interessats, i no com ara, que aquest dret d'accés i bloqueig depèn, en última instància, de la bona voluntat del posseïdor de les dades -llegiu grans corporacions, administracions públiques,...- contra les quals més val no anar-hi en contra. Una encertada utilització de les possibilitats que ofereix el codi informàtic podria ajudar subtilment a igualar les forces. En resum, seria d'allò més convenient començar a pensar a introduir en l'ordenament legal el codi informàtic com una eina efectiva per a garantir a tothom el respecte dels drets que ens reconeix la llei, ben igual que ara el codi és emprat per a assegurar que no en vulnerem determinats aspectes. Ja ho veuen, he començat per dubtar si realment som el que sabem, per acabar demanant que les lleis incorporin mecanismes -a través dels programes informàtics- que equilibrin -respecte dels usuaris- la defensa efectiva de llur compliment, amb l'objectiu d'intentar trobar un raonable compromís entre la vida privada i l'ús d'aquestes tecnologies. Altrament, estem irrevocablement abocats a esdevenir simplement allò que cercam.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris