algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Quadern de viatge

Dijous, 31.- Fóra ociós, a hores d'ara, divagar sobre les qüestions semàntiques o conceptuals que afecten territoris sentimentals o històrics, reals o de ficció. Seria igualment estèril, per tant, excedir-nos en explicacions sobre els matisos, no gens negligibles, que diferencien, i delimiten, els termes país, nació i estat, i encara més inútil fóra l'esforç d'estendre'ns sobre altres divisions administratives, antigues o recents, que tenen l'origen en interessos polítics, fronterers o de govern. Això no obstant, caldria d'antuvi establir una certa coincidència en la definició de nació, per tal d'apropar, si de cas hi fossin, les complicitats a l'entorn d'una qüestió que ultrapassa el fet raonable de pertànyer a una determinada comunitat, per abastar el fet emocional de sentir-se part d'aquesta determinada comunitat. Així, podríem acceptar que una nació és una comunitat d'individus amb vincles històrics, culturals, econòmics, lingüístics i territorials, amb fesomia pròpia diferenciada, que té la intenció, o la voluntat, de dotar-se d'institucions polítiques pròpies, fins el punt, si arribés el cas, de constituir-se en estat.

El nacionalisme, tal com fins ara l'hem entès, és l'actitud, la convicció, o la doctrina política, que atribueix a la nació, o al fet nacional, un valor notable i determinant, no només ideològic, sinó, o sobretot, sensible. Així, més enllà de la circumstància temporal que sigui o no possible, l'objectiu gairebé únic, tant del nacionalisme com dels nacionalistes, hauria de ser obtenir la independència i esdevenir estat per tal de disposar del seu propi futur. Qualsevol altra intervenció sobre el sistema que no tingui aquesta finalitat caldrà qualificar-la de maniobra de distracció o, senzillament, haurem de convenir que es tracta d'una forma de regionalisme, discret i folklòric, lícit sens dubte, que es fonamenta no pas sobre els trets essencials, o les senyes d'identitat, de la comunitat, o dels individus, ni sobre les seves facultats per elegir lliurement, ans sobre les característiques secundàries del seu caràcter.

Atesa, però, la particularitat que els estats tenen la capacitat, i el propòsit, de mantenir sotmeses les nacions, hagin o no manifestat la determinació d'abandonar la seva tutela; atès el fet que la independència no s'abasta de forma pacífica, sinó violenta i, en conseqüència, dolorosa i traumàtica, per a la qual escomesa es necessita una certa dosi d'incivilitat, afegida a la desesperació de ser víctimes permanents de l'abús; atesos els moviments demogràfics d'ocupació dels anys seixanta i atesa, a causa de les darreres onades d'immigrants, la realitat social actual de mestissatge, ètnic i cultural; atès que la legislació, de la qual tenen cura els estats, criminalitza les formes més fermes de manifestar el desig de ser independents, violència que no només és reprimida per les forces, militars i policials, de l'estat, sinó que té efectes secundaris negatius sobre tots aquells militants que declaren practicar un nacionalisme moderat que, tanmateix, intel·lectualment no és possible; ateses totes aquestes i altres circumstàncies que fóra prolix enumerar, haurem d'admetre que, ara i aquí, si les coses no canvien profundament, el nacionalisme està condemnat a mantenir una posició testimonial i cercar un lloc habitable, no massa indecorós, dins el mateix sistema que pretén asfixiar els moviments d'alliberament nacional.

En el futur, si de cas en el futur global i homogeni, hi ha lloc per a les singularitats i les diferències, el nacionalisme haurà d'afrontar dificultats que la història més recent ha demostrat d'una extraordinària duresa: durant el últims trenta anys les desercions han estat incomptables, bé per una renúncia expressa a les pròpies conviccions, bé per cansament o desídia, bé per l'extraordinària mala gestió dels responsables del nacionalisme actiu, bé per haver-se integrat els pròfugs en altres formacions dins les quals el poder era més a l'abast; haurà de fer, si el nacionalisme vol sobreviure aquests temps de tendències jacobines, que s'agreugen amb la incorporació a l'Europa dels traficants multinacionals, pedagogia en el desert, car el seu missatge va adreçat a una societat conformada en la subordinació, en la servitud, en la ignorància, la qual cosa produeix un desgast d'energies que deixa exhausts i, en conseqüència, exigeix conviccions i actituds d'una tenacitat excepcional, impròpia de les persones humanes; haurà d'integrar els nouvinguts, àdhuc els vellvingunts que mai no s'han adaptat a la realitat del país d'acollida, tasca improbable, car uns i altres no demostren la més mínima intenció de fer-ho, d'acceptar, si més no de respectar, els nostres costums, la nostra personalitat; tindrà, en fi, l'obligació de convèncer els incrèduls, guanyar-se els descontents, reconciliar-se amb els dolguts, apropar-se als que s'allunyaren, vèncer les temptacions del benefici immediat, perquè la seva és una carrera de fons, durant la qual caldrà dosificar les forces amb mentalitat de vencedor. Tot plegat sembla una empresa de dimensions considerables que, a sobre, té en contra tots els inconvenients, d'entre els quals la incomoditat no és el més molest.(Continuarà)

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris