algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Les arquitectures de la tramuntana

Una setmana després del vendaval de les eleccions, havent ja enfilat el mes de juny, se'ns han presentat damunt l'illa uns dies de tramuntaneta feble, arronsada i hom asseguraria que alacaiguda. Haurà estat una tramuntana típicament primaveral. I tanmateix, el poder d'aquest vent és, gairebé sempre, tan considerable -té uns pulmons amb tanta capacitat per bufar- que per tènue que sigui, hom hi nota de seguida els efectes múltiples. Tendeix a tallar, perquè és un vent esmolador. Així, idò, també la d'aquests dies, no obstant el to decandit amb què ens ha arribat, ha fet caure un parell de graus la temperatura general. El dia en qüestió, el cel s'havia amoratat a primera hora. Havia adoptat un cromatisme blavís lívid, que deixà convertit el cel del matí en una volta arquitectònica pesant, d'amenaça palesa. Semblava un cel moblat a base de guixaria mudèjar. Si alguna vegada heu vist l'Alhambra de Granada, si heu observat l'intradós de les voltes que formen la galeria del Pati dels Lleons, sabreu exactament a què vull referir-me. La climatologia que és capaç d'afaiçonar una petita tramuntana de primavera, en lloc d'esbandir el cel, com passa a l'hivern, el carrega, li posa clots i bonys, rugositats de tota casta. En una paraula, l'embruta. Us he explicat sovint que els efectes habituals d'aquesta classe de vent septentrional són d'altra mena, a condició que ens trobem en els mesos de fred. Llavors, la tramuntana sol ésser, més aviat, una escombra nova de bruc. Construeix un cel enlairat, si m'accepteu la paradoxa. L'eleva amunt amunt. Posa un sostre impressionant sobre els nostres caps, elegant, estilitzat, translúcid. La tramuntana és un arquitecte que aixeca cels de volta gòtica, altíssims, fantàstics. Basteix catedrals bessones a la de Colònia, us posaré per cas. Són els vents del quadrant contrari (els xalocs, llebeigs i suds) els que ens constrenyen sota traginades feixugues i opaques -exactament, d'arquitectures romàniques, sense llum, sense aire, de murs per a l'ofec. Les conseqüències, però, canvien si la tramuntana s'aixeca durant la bonança vernal. Ara bé: en posar-se la tarda, per devers les nou del fosquet, els cels d'arquitectura de tramuntana prenen una fesomia incendiària, com un fester de Sant Joan, ardent i voraç. Deixau-me que insisteixi: els nostres cels, en aquests temps de juny, són prodigiosos. A vegades és un incendi forestal que crema darrere una muntanya negra a contrallum. A vegades és una plana serena, emotiva, de llarga vida. Fixeu-vos-hi: la varietat de cels que s'arriben a configurar quan el solstici s'atraca és, literalment, extraordinària. No té rival en el curs de l'any astronòmic. Però sobretot sovinteja, cap al tard, el cel de foc. A partir de la ratlla de l'horitzó, la tarda que decau, aquest crepuscle que es troba en plena i alentida combustió, com unes flames de pebeter hel·lènic, és foc rogenc -més tost, roent, per buscar ara el mot precís i concret-, tocat d'incandescència. A mesura que passeu la vista per damunt la ratlla tot resseguint el pla del cel, l'horitzó perd intensitat. Heus aquí la gamma de colors minvant amb què ho fa: primer és foc pur, després passa, successivament, a vinagre, coure, òxid, oli, palla..., per acabar després en una extensió còncava d'un blau gris emmudit, potser una mica de nata muntada. Aquest és el cel típic de juny; un cel de tardes immediates a la nit més curta, la del solstici de devers el 21, quan el dia i la nit tenen exactament la mateixa durada. Notareu, però, que la tramuntana de primavera sol aguantar un buf curt. Aviat, la calma esdevé absoluta i densa, perquè no prové de les regions polars amb la fúria dels gels de l'hivern. Posats en les hores foscants, la transparència es manté perceptible, ben prou definida damunt el paisatge. Jo diria que, en l'arquitectura mediambiental, la netedat que imposa la tramuntana fa, exactament, el paper que hi farien uns vitralls al sol: descompon la llum en mil colors, diàfans i brillants. La quantitat de lluminositat que la franja de ponent encara expandeix en caure la tarda, retalla els perfils de la volumetria general de l'entorn físic de l'illa. Quan m'hi he quedat bocabadat, i he volgut esforçar-me a fer-hi la pintura literària, m'he trobat un cel, netíssim, amb una textura uniforme i llisa. Sols hi he percebut dues pinzellades moradenques -entre vermell cirera i rosa pastel liliaci- que formaven un angle gegantí, de traç hiperbòlic, que recordava els deixants dels avions reactors en creuar l'espai. Aleshores m'he dit a mi mateix que cap agent atmosfèric té, per mi, la genialitat arquitectònica de les tramuntanes de primavera. No tenim cap altre Calatrava millor.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris