algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La rondalla d'en Tomeu Tastaolletes i el seu padrí Casalló

Pel que veim, ara que tornam anar de rondalles, no estaria de més reviscolar-les aplicades als temps actuals, això sí, sense mixtificacions i retalls com els que les portentoses llumeneres de la cultura nostrada, imposen avui dia tot recordant aquella manera d'actuar de don Manuel, aquell que presumia, dient «la calle es mía», a la forastera manera. Ja està que avui a La Real no hi ha abat i que el jovent tampoc sap quina cosa és un abat, emperò no hi ha mallorquí de socarrel que no sàpiga qui era l'abat de La Real i com va enganyar el senyor rei.

Consider oportú tornar a la rondallística, pura i dura, aplicada al segle XXI i de manera especial ara quan proliferen els aspirants a savis que descobreixen per tot arreu nous tresors, noves ciutats sepultades davall terra i nous disbarats arqueològics que no són precisament ni espases, ni ponts d'època musulmana, ni síquies medievals, ni coses semblants.

Per això davant les notícies envers Son Espases dels orgues m'ha vingut a la memòria la rondalla d'en Tomeuet Tastaolletes i el seu padrí l'amo en Casalló, que de temps enrere em balla dins el cap.

Per la fat i fat que mia mare m'ha encomanant que tot el que diré és punt de la veritat:

Això era i no era, temps faça la cadernera, per tu un almud, per a mi una barcella. Aquesta és la història d'en Tomeu Tastaolletes, un infant pucer que vivia amb el seu avi l'amo en Pere Joan Casalló, no precisament a la muntanya com na Heidi, sinó a la plana de Mallorca a un indret on pasturen alemanys i romanesos, aquests ben disposats a integrar-se i poder votar a qualsevol instant i a qui pagui més.

-Tomeuet, vine ací -li digué el padrí- anirem a la vinya des Puput a veure com van els raïms!

-Padrí, què puc venir amb la bicicleta?
-A peu, bergant! Així faràs bones cames.
I xano, xano, un dia rere l'altre el padrí i en Tomeu anaven a veure la vinya des Puput, que més que vinya, era un vinyet escafit, polsós i amb uns ceps més magres que sargantanes asolellades.

En arribar, el padrí, un per un mirava els raïms i si havien madurat, trinxet en mà, els anava tallant, posant-los dins el paner de canyes, mentre en Tomeu, pensant en les mussaranyes, furgava per ací, per allà, removent terra i cercant cuques i altres coses.

-Padrí, aquí he trobat molts de tests de tot color. N'hi ha més que pedres. Què són?

-Tomeu, deixa'ls córrer. No són més que troços de tests romputs!

-Emperò són de colors i alguns tenen figures. Per què són aquí? És que surten de la vinya?

-Mil llamps forcats, bergantell! Deixa'ls on estan. No són més que tests romputs que vénen de la bassa de ca nostra.

-I què fan aquí?
-El meu rebesavi m'ensenyà que quan la bassa és curulla de fems és bo buidar-la i espargir el fems per la vinya. Els fems casolans són bon adob per fer bons raïms.

-Els fems de casa? Ui! Quin oi!
-Fora des sembrat al·lot pucer! Així ho feren els padrins dels repadrins, el meu avi, el meu pare i jo mateix i si vols ésser un bon pagès tu també ho faràs! Redell! De mocós endimoniat!

El que no sabia en Tomeu Tastaolletes és que dins els fems casolans, encara no s'havia inventat la cosa de la tria sistemàtica, a la bassa hi cabia tot: orgànic, inorgànic, vidre, paper, teixit i tests romputs i si la casa era cosa polenta, fins i tot, algun fragment de porcellana xinesa o una estampada anglesa de La Cartuja de Sevilla. Entre solc i solc de vinya era l'adob més bo que tenia la pagesia i, endemés, no havien de pagar per dur-ho a Son Reus. No de bades vora les cases el figueral de moro sentia passar el rosari i les gallines cuidaven d'adobar el terreny així com pertocava.

En Tomeu Tastaolletes, callant, callant, es dedicà a recollir els tests i guardar-los dins la butxaca, entre la baldufa, el cordill per fer-la ballar i una dotzena de bolles de fang que havia guanyat al veïnat el vespre abans jugant a toc i pam. La baldufa duia una mossa escandalosa perquè en ferrar i xapar quasi l'havien feta benes. Mil llamps forcats! El polí d'acer havia descomparegut per un forat de la butxaca.

Tornant a casa, xano, xano, un paner en cada mà. L'amo en Casalló no guardava l'equilibri si no en portava un a banda i banda. En Tomeu pensava amb els tresors trobats a la vinya des Puput. Hi havia figures en aquells trocets de test! Quina meravella!

Molts d'anys després en Tomeu no volgué ser un bon pagès i se'n va anar a fora a estudiar. Aprengué moltes coses i entre elles que hi havia diferents maneres de tests i que no era el mateix la terrissa que la ceràmica, que unes anaven decorades, i altres sense decorar, unes amb figures, altres amb relleus, unes motllades, altres fetes a mà i les més abundants fetes al torn. Que la decoració podia ser esmaltada o pintada, policroma i monocroma i que segons el tipus de ceràmica es podia saber quan l'havien feta, on la feren i com l'havien feta. Un fotral de coses que el padrí Pere Joan no sabia ni podia imaginar-se que es podia saber. Coses que sempre va comentar amb aquells que el volgueren escoltar, uns més, altres menys.

En poques paraules en va saber molt i mai va oblidar que les troballes als solcs de la vinya des Puput ben bé podrien venir de les basses de les cases.

I aquesta idea la mantingué sempre viva, de manera que en trobar un caramull de tests descoberts a tall de terra mai de mais serviren de símptoma de viles sepultades, i si eren de colorins, menys.

Per això quan les portentoses llumaneres a partir de ceràmiques que van del segle II aC al segle XX dC, descobreixen noves Pollenties, en Tomeu Tastaolletes es fot a riure, i riu que riu va cercar els seus tresors trobats a la vinya des Puput, tot pensant que els qui comanden ja no saben què és una bassa i per què servien les basses de les cases. Pobrissons!

Guillem Rosselló Bordoy, mallorquí de nació

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris