muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

Policies

Maria Aurèlia Capmany ironitzava, en una tertúlia, sobre els avantatges que comporta el fet d'ésser ciutadà o ciutadana d'un país sense estat. Un d'aquests avantatges, potser el cabdal, era el de no disposar de policia pròpia, cosa que evitava que Catalunya fos repressiva. En el nostre cas, el dels catalans, la repressió venia d'Espanya, sempre d'Espanya. Qui no es consola amb la seva dissort, per tant, és perquè no vol. Érem ciutadans de segona, però aquesta evidència se'ns compensava amb la certesa de saber que si sentíem uns manifestants invocar la professió de la mare dels que repartien hòsties -doncs, com qui sent ploure sota teulada!-, no teníem per què inquietar-nos perquè aquells insults no afectaven ni de prop ni d'enfora els nostres ancestres. Aurèlia argumentava això als anys seixanta, temps de totes les prohibicions. Ara les coses han canviat, a Catalunya. Els catalans no tenen estat -què dic, estat! Ni seleccions esportives ni la certesa absoluta de col·locar per Nadal les botelles de cava previstes a Espanya-, però disposen de Mossos d'Esquadra, un cos policíac que ja comença a acumular una llegenda negra prou sòlida com per poder competir amb la del seu equivalent espanyol. Darrerament la comissaria de Les Corts ha adquirit tanta notorietat com la de Via Laietana, la seu dels horrors dels anomenats grisos. De manera que pot arribar a superar-la. Porta camí de fer-se un espai en la memòria col·lectiva, la qual cosa seria un baldó insofrible per al Tripartit. Vist el que hem tingut oportunitat de veure en vídeo -homes uniformats apallissant un detingut, dones uniformades agredint una dona emmanillada-, Joan Saura ha de prendre mesures dràstiques contra els abusos d'autoritat o la seva consideració popular anirà a la una amb la del comissari Creix. És cert que ha anunciat que d'aquí a un any hi haurà càmeres ocultes a totes les sales d'interrogatoris de Catalunya en un intent, lloable, de vigilar el vigilant; però és, aquesta, una iniciativa que arriba tard, perquè el recel envers la policia ja s'ha instal·lat novament en la consciència dels ciutadans. Una càmera de vídeo no dóna garanties. Pensen -als ciutadans, em refereixo- que en aquests edificis grans i sinistres que són les comissaries sempre hi pot haver un cau, un habitacle exempt de vigilància. O qui garanteix -el senyor Saura no pot fer-ho- que no es prodigaran els salts de presos emmanillats a través de la finestreta del cotxe cel·lular en marxa? Ha passat. És inevitable recordar Què volen aquesta gent?, el poema de Serrahima musicat per Bonet que el senyor Saura deu haver cantussejat infinitat de vegades. Sí, sí: ja en sabem la versió oficial d'aquestes coses. Els presos del país tenen una vocació innata a imitar els cangurs, de manera que salten sense mirar-s'hi gaire i passa el que passa. Que s'obren el cap amb la caiguda, que es maten. Farà santament, per tant, el senyor Saura si amb la seva voluntat d'eradicar la tortura de les comissaries va més enllà de l'aplicació de mesures preventives. La instal·lació de càmeres és una iniciativa lloable, però insuficient. Els Mossos d'Esquadra formen un cos policíac relativament nou, nascut en democràcia. Vull dir que no haurien de passar les coses que passen. De manera que no seria sobrer que el senyor Saura fes un tomb per l'acadèmia, si tant voleu per saber quin enfocament dóna el professorat a qüestions tan determinants en la formació de la policia com són ara el respecte escrupolós a la Declaració dels Drets Humans o a la feina d'Amnistia Internacional. Hem de pensar que l'enfocament és el correcte. Tanmateix, si aquestes policies que colpejaren la dona, posem per cas, no entenen clarament que el comportament d'una Mosso no ha de tenir res a veure amb el de la soldat Asland, és perquè l'escola presenta llacunes. I cal detectar-les com més aviat millor. Aleshores, no li ha de tremolar el pols, al senyor Saura. Ja m'entén: gent al carrer, la que faci falta. La democràcia és molt feble -sempre és feble!-, i afloren conductes del tot censurables en persones amb un pedigrí democràtic que consideràvem inqüestionable. La dreta ens n'ha donat l'exemple. El senyor Homs (CIU) i el senyor Sirera (PP) opinen que per sentit de la responsabilitat, el senyor Saura no hauria d'haver reprovat públicament aquests maltractaments. És a dir, que fan del cinisme, seny, i ens diuen que l'ètica i el sentit de la prudència són dos trets incompatibles. No s'adonen del mal que fan a la consciència col·lectiva, perquè cas d'adonar-se'n, callarien. Però declaracions com aquestes són més inoportunes que una pedregada. La democràcia -l'esperit de la democràcia com a antídot contra la barbàrie-, se'n ressent. I molt.

Llorenç Capellà, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris