nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

De les intencions a les interpretacions

M'agradaria saber de quina pasta estan fetes aquestes persones que apareixen subcategoritzades amb el distintiu de politicòleg o d'analista polític. Com podeu suposar jo, si no n'abjur, com a mínim defuig aquest etiquetatge i, si algun lector d'aquesta columna m'atribuiex aquesta habilitat, em solc empegueir i afanyar-me a deixar ben clar que d'analista, res de res. Una altra cosa és que tengui la desvergonya o el poc seny de fer públics els meus pensaments sobre determinades qüestions relacionades amb la res pública. En aquest ordre de coses, tenc el convenciment que si ens pogués ser revelat el sentit del vot de cada un dels ciutadans i la raó perquè ho ha fet, les facultats de ciències polítiques podrien tancar la barraqueta; però vaja, la possibilitat que aquest misteri ens sigui revelat és més que remota, la qual cosa possibilita les especulacions retòriques abans de les eleccions -intentant veure o preveure quines seran les intencions dels electors- i després de les eleccions -intentant interpretar el resultat de les urnes i també auscultar què hauria passat si, en comptes d'una variable, per mínima que sigui, se n'hagués produït una altra. Per altra banda, crec que les interpretacions asèptiques, fredes, no existeixen. Estan mediatitzades com a mínim per dues variables: per un cantó hi ha la coneixença directa, per part de l'opinador, d'una sèrie de casos singulars que és molt difícil no extrapolar-los a la categoria d'universals; per l'altre cantó, les dades electorals són tan àmplies i diverses que sempre tens arguments on sustentar els teus apriorismes indefugibles i mediatitzats per uns interessos que van de la càndida ingenuïtat a la perversa mala intenció. Prova d'això és que dins un mateix partit, el PP, dues variables, com són la inclusió de na Janer o l'establiment del punt cat, han estat intepretades de manera diferent; per una banda, per a Carlos Delgado han estat les culpables que el PP no tengui la majoria absoluta. Evidentment ell sustenta aquesta opinió perquè ell l'ha revalidada i ampliada no només prescindint de qualsevol ornamentació catalanista, sinó fent bandera de l'espanyolisme més ranci i més integral; per altra part, Miquel Ramis ho ha vist com una grandesa del partit ja que Pere Rotger, home donat a aquestes vel·leïtats nacionalistes, convé apuntar que un puntal de la seva llista, ni que sigui simbòlic, era Cristòfol Soler, també ha revalidat la majoria absoluta. Permeteu-me que, des d'aquestes limitacions descrites, faci pública la meva opinió sobre el Bloc per Mallorca. És difícil posar-hi un qualificatiu. Deixem-ho en la dita pagesa que hi ha hagut «mig esplet» i que la cosa anava a redols. Des del punt de vista municipal, hi ha hagut de tot: llocs on ha anat bé, com Felanitx o Llucmajor, per exemple; llocs on no hi ha hagut puges significatives, com per exemple Inca, llocs on s'hauria pogut fer i els indicis són que haurien millorat el resultat per a les esquerres i llocs, com Palma, on no ha anat bé. En canvi, al Parlament i al Consell, crec que els resultats són més que acceptables, per no dir bons. S'ha de pensar que el punt de partida no és fa quatre anys, on en conjunt es tenien 5 diputats (parl de Mallorca), sinó que també s'han de tenir en compte els avatars transcorreguts durant aquests quatre anys. Miraré de donar-ne quatre flaixos, ja que no tenc gaire més espai. En primer lloc, ha anat bé perquè la consecució del quart diputat per Mallorca és allò que ha permès que el PP no tengués majoria absoluta. Per altra banda, el fet que hi hagués Bloc no ha tengut una incidència negativa dins el municipalisme del PSM -era un dels perills holocàustics que algú havia apuntat-. D'altra banda, el Bloc va generar una certa il·lusió entre els votants nacionalistes progressistes (l'absència d'una coma, no és gratuïta ni un error d'impremta) i els ecologistes. Perquè, com he apuntat abans, s'ha de tenir en compte quina era la situació d'un dels actius més importants del Bloc, el PSM. A un any menys un dia de les eleccions: el partit trencat, i una gent que no encaixa la derrota del Congrés i comença una deserció descarnadora del projecte nacionalitsa, on les aspiracions personals, com s'ha demostrat, primen per sobre dels interessos del país. El degoteig de baixes escalonades i esbombades per la premsa, Bàrbara Bujosa, per exemple no dimiteix fins a set mesos després del Congrés; la generació del tercer espai com un element suposadament integrador del nacionalisme i que després s'ha demostrat el que realment era; les vacil·lacions inicials o festeig d'interessos depredatius entre Entesa i Esquerra, matisada després amb la incorporació tardana d'ERC al Bloc; etc. Crec, que dins la confusió i les petites frustracions que tot resultat electoral genera, hi ha camp obert a l'esperança. Pens que el vot del Bloc és majoritàriament nacionalista i, si es treballa bé durant aquests anys, és possible no només evitar allò que molts pronosticaven: la desaparició de l'espai nacionalista progressista; sinó obrir camins per tal que siguem de cada vegada més els que compartim un projecte de país nacionalista progressista i el traduïm en una opció política que des del pragmatisme -ai paraula maleïda- i un sentit d'estat ens agrupi.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris