muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Tantes me'n digues

ERC-Illes.- ERC a les Balears ha entrat, per fi, a les institucions. Quan el PSM ha rebentat, ERC ha pogut recollir el fruit de la seva perseverància. Què n'ha tret, el PSM, de tanta hostilitat i de tanta obstinació? Vint anys dedicats a criminalitzar l'independentisme i anatemitzar la dissensió han deixat un partit exhaust, amb unes forces tan escasses com quan va començar: la il·lusió inicial i la desmoralització actual marquen la diferència. Marxista començà i comunista ha acabat. Els immensos errors d'ERC s'obliden davant l'explosió descontrolada d'allò que s'autoanomenà «el nacionalisme majoritari». ERC podrà, per fi, fer sentir la seva veu: barca nova, tenguis bon vent.

El règim del tripartit.- Acabades les vel·leitats de Julio Anguita d'entendre's amb el PP, l'associació de socialistes i comunistes fa temps que funciona amb estabilitat absoluta. Fa quatre anys, a Catalunya, ERC es va sumar a aquest club i instaurà una coalició triple amb la voluntat de convertir-se en règim. Era la manera gens dissimulada d'eliminar CDC del mapa polític. CDC ha resistit bé els primers quatre anys, però serà difícil que n'aguanti quatre més. En aquests moments, un milió de vots nacionalistes han estat exclosos del sistema. Aviat trobaran que no tenen cap motiu per anar a votar, vista la inutilitat del seu gest i un horitzó sense esperances de canvis. Hi ha, però, dos factors que poden tòrcer aquest destí aparentment inexorable: la incomoditat de molts de militants d'ERC (Portabella ha salvat el cap perquè ha abandonat el projecte cametes me valguen) i la possible entrada de ministres de CiU al govern de Madrid. Res no tornarà la il·lusió al votant nacionalista, però, d'aquesta manera, és possible que s'eviti el daltabaix.

El pacte del nou govern.- UM dubta entre pactar amb el PSOE o amb el PP. El PP li oferirà més cadires i, sobretot, el corralet del Consell per a les seves gallines en exclusivitat (i estaràs millor), però no abandonarà la temptació d'eliminar-la del mapa (perquè això li asseguraria una plàcida majoria absoluta eternament). El PSOE, en canvi, té interès en el creixement d'UM perquè seria a costa del PP. Els arguments del PSOE són raonables: el govern gairebé exclusiu del Consell durant dotze anys no ha donat vots a UM, i amb el PP els nacionalistes sempre hi surten perdent. De fet, les dues forces que s'enfronten són: la comoditat de governar en solitari al Consell i l'eficàcia en la defensa dels interessos identitaris nacionals des de conselleries potents del govern balear (Educació, Comerç, IB3 etc.). És a dir, el dilema està entre els interessos dels polítics d'UM i els interessos dels votants d'UM, que no coincideixen gaire. Serà interessant veure si el canvi anunciat es concreta també en una major generositat dels seus polítics professionals, o si, com ha passat sovint, els nacionalistes no tenim qui ens empari.

Clàssics vivents (o quasi).- La Reial Acadèmia de Belles Arts (amb el nom ja paga) va ser notícia dijous passat als diaris perquè canvià de president. Després d'una època de no donar senyals de vida, darrerament almenys ha aparegut als mitjans de comunicació per l'assistència dels seus membres a algun sarau oficial o per la incorporació d'algun nou acadèmic. En aquests darrers casos, els discursos han tingut el nivell adequat a l'excel·lència de la institució. I aquí s'ha acabat, que jo sàpiga, la repercussió pública de l'Acadèmia. Abans tenia, si més no, caràcter consultiu en matèria de preservació de monuments o edificis notables; ara, institucions com ARCA fan aquesta funció d'una manera molt més dinàmica i, sobretot, amb més independència del poder polític. Altres acadèmies, com l'espanyola de la Llengua o l'Institut d'Estudis Catalans, han trobat un espai per ser útils al seu país amb la feina que fan: són necessàries i, d'aquesta necessitat, tothom n'és conscient. És una llàstima que moltes d'aquestes institucions hagin perdut la seva originària funció crítica i innovadora per convertir-se en clubs que no tenen altre objectiu que sentenciar els seus membres a ser clàssics en vida. El nou president, Miquel Alenyà, té quatre anys per fer coses. No li agrada anar de nits, de manera que, descartats els sopars protocol·laris, allò que faci haurà de tenir substància. El país, el nostre petit i maltractat país, que no ha tingut mai l'empara dels gestors públics, no es pot permetre tenir més temps en hivernació cap de les institucions de la societat civil que haurien de potenciar la nostra autoestima. Tots els braços són necessaris. Especialment els d'aquells que, hem de suposar, a més de les Belles Arts, estimen aquesta nostra dissortada pàtria. Enhorabona, Miquel. I encert.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris