lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
11°

El dilluns dematí

És probable que la casta de literatura que més hagi consumit en aquesta vida sigui l'esportiva. No ho posaré al meu currículum, però he de dir que durant molts i molts d'anys he acostumat a obrir el diari per les pàgines dedicades a l'esport, i, de manera particular, al futbol. Conec, doncs, el tema. Quan era jove, al llegir aquelles planes sentia un gran plaer, entre altres coses perquè tenia la creença que jo també, donat el cas, seria capaç d'exercir aquella professió de periodista. Era un sensació estranya perquè em passava amb molt poques professions que sempre considerava -i consider- llunyanes a les meves migrades capacitats. Però tornant a la crítica esportiva, diré que quan més sentia aquesta rara i agradable sensació de capacitat era, sense cap dubte, el dilluns dematí. El dilluns dematí era quan obria La hoja del lunes i hi cercava, en primer lloc, la crònica del partit jugat pel meu A. de Balears. Ho endevinava tot d'una: si l'Atlètic havia guanyat, cosa que succeïa poques vegades -les coses no han estat mai fàcils ni per als pobres ni per als republicans- el comentarista venia a dir que era per mor d'haver marcat més gols que l'adversari i, també, quasi sempre, per haver seguit la tàctica que ell havia aconsellat -d'una manera una mica confusa i ambigua, cal dir-ho- abans del partit. Si havia perdut, cosa, ai!, molt més freqüent, en el cas de l'equip republicà dels Hostalets, aleshores l'escriptor esportiu per explicar la desfeta recorria a allò tan evident d'haver encaixat més gols que els que havia fet. Aquest argument tan rotund anava seguit, si quedava espai, d'alguna matisació. Per exemple: si havia perdut 0-1 era sempre pel fet que havia descurat l'atac i seguit una tàctica massa defensiva. Si la pèrdua era 2-5, la causa era ara, ja ho podeu imaginar, haver jugat massa a l'atac i oblidat la defensa. Sempre la mateixa cançó. Escriure el dissabte era un poc -però només un poc- més difícil. El comentarista, després d'aconsellar una determinada alineació per al partit de demà, acudia a demanar que els jugadors correguessin més que el contrari, que no defugissin el xoc, que no fessin floritures, ni passades de taló i que fossin pràctics, que no tenguessin complexos, que recordassin que el partit dura 90 minuts, etc. Però, ho repetesc: la tasca del comentarista esportiu era -i és encara- una vertadera delícia el dilluns dematí. Feina molt més fàcil que la de l'entrenador, que, mesquinet, ha de fer, els dissabtes, l'alineació i dissenyar la tàctica adient abans que el partit es jugui, i ha d'explicar, capbaix i compungit, el diumenge per la nit després del partit, per què s'ha perdut i quines han estat les seves equivocacions. Voldria dir ara que en la guerra passa quasi igual que en l'esport. El General dirigeix la batalla i, després, quan ha acabat el combat, hi acudeix l'historiador militar que explica clarament per què s'ha guanyat... o perdut. On estaven situats els canons i on, en cas de derrota, haurien d'haver estat. Com haurien d'haver-se disposat els batallons per sofrir menys danys i causar-ne més a l'adversari. Ah que fàcil, que fàcil és la feina de l'historiador militar comparada amb la del General, que ha de disposar sàviament les seves tropes abans de la batalla sense saber cap on aniran les bombes. Quan he llegit les cròniques polítiques d'aquestes passades eleccions he recordat, ben aviat, les pàgines esportives de la meva joventut i he tornat a pensar com és de bo de fer escriure el dilluns dematí: quan ja se saben els resultats. Gairebé tots els comentaristes que he llegit, donen a entendre que ells ja havien aventurat el que passaria, que era lògic, que el poble és savi i fa pagar els errors, que ells, i no els polítics, coneixen molt bé el tarannà i la voluntat dels balears. Els comentaristes que abans de les eleccions deien que l'equip humà d'un determinat partit era un grup molt equilibrat, ara troben que hi figuren membres que no estan d'acord amb els principis ideològics del partit. A vegades diuen que els partits han estat massa radicals en el seu missatge, i altres, pel contrari, massa comtemporitzadors. Ho diuen. I qui els pot desmentir? Ningú. Decididament no és molt difícil ser comentarista polític abans de les eleccions i menys encara, molt menys, el dia després. Gairebé tan fàcil com ser, hi insistesc, crític esportiu el dilluns dematí o analista militar després d'una batalla. És possible, però, que hi hagi uns comentaristes que tenguin encara la seva feina més fàcil que els crítics esportius i/o polítics. Són -som- aquells que comenten -comentam- els comentaris: el metacomentaristes, en diríem en llenguatge acadèmic. Aquest article, no ho puc dissimular, ho ha estat, un metacomentari de cafè. Tanmateix vull assumir un mica de risc i, en conseqüència, escriure com si fos el dissabte i no el dilluns. Estam en dissabte dels pactes i jo vull fer un pronòstic. Per poder fer aquesta profecia acudiré -i esper que sabreu perdonar-me el possible anacronisme- a un dels meus clàssics: el senyor Carles Marx. Algú el recordà? Jo crec que si Marx fos aquí, entre nosaltres, i examinàs els resultats no tendria gaires dubtes. Diria que el que ens espera als mallorquins, amb tota certesa, és un pacte entre PP i UM. Ell va exposar-ne molt clarament la raó: «al final, els interessos de classe són els que prevalen sobre els altres». Els que tenen doblers van sempre amb els que tenen doblers: el PP pactarà amb UM. Creis-me: vos ho diu un «balearico».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris