lluvia ligera
  • Màx: 12°
  • Mín: 10°
12°

I tanmateix hauríem de maldar de fer millor les coses

El periodista Joan Oliver publica dia 28 un breu en què, basant-se en els resultats electorals que es coneixien en el moment de tancar el seu ordinador, anunciava la majoria absoluta del PP a les Illes i certificava el fracàs de «l'aposta dels nacionalistes per formar coalicions amb l'esquerra més extrema». En l'edició del mateix dia 28, al diari AVUI, on escriu Oliver, es recollien les dades que donaven un triomf aclaparador al partit de Jaume Matas. Però la cosa a les Illes no va anar així. Després d'un llarguíssim temps en què els ordinadors de la Conselleria d'Interior, al davant dels quals s'hi asseia Rosa Estaràs, semblaven no processar dades (si més no, no les reflectien en pantalla), va venir el moment en què de cop, com si es desembossàs un albelló, el PP perdia la majoria absoluta al Parlament i amb ella també als Consells de Menorca, Eivissa i Formentera. Que no l'aconseguien a Palma i al Consell de Mallorca sí que era conegut. Vaig seguir la nit electoral entre dues pantalles, la de l'ordinador i la del televisor de ca meva. Anava venut. Per la ràdio i, amb informacions directes dels partits, corria una informació més ràpida i veraç que la dels canals oficials. Fou bastant penós. No s'identificaven correctament el nom de les candidatures, especialment si es tractaven de coalicions; els referents de les eleccions del 2003 no sempre eren fiables, en especial quan parlaven del Bloc a Mallorca; en fi, una nit electoral plena, una mica caòtica des d'aquest punt de vista. No m'estranya, doncs, que més d'un se n'anés a dormir, entre ells probablement Joan Oliver, amb el sabor de la victòria pepera. La cosa, en quedar molt més oberta, permet de fer anàlisis no tan negatives per als qui optaven pel canvi i, per suposat, permet matisar, si no contradir, l'opinió d'Oliver, el qual considerava que els del Bloc han seguit «una estratègia que no ha servit per res». Unes opinions així, formulades en calent, corren el risc de no encertar.

Als moments àlgids de la campanya, des del PP van dir que o majoria absoluta o res. Doncs, no els ha funcionat prou. Ho poden tenir gairebé tot (a Mallorca), però tal volta es quedaran en res. I si s'ho quedaven tot, no podrien fer, però, la seva voluntat absoluta. O açò esper, encara que ja sé que una volta votats els governs la incidència damunt ells esdevé difícil. L'estratègia del PP en la campanya electoral, tremendament bruta, ha donat al partit de Jaume Matas una nova majoria, però aquesta vegada més estreta i, segons com véngui, insuficient. La de l'any 2003 fou possible amb l'escó decisiu de l'AIP de Formentera. Aquesta vegada no n'hi ha prou. No s'equivocava el president en fer més pressió a Menorca. El creixement del vot PP a la circumscripció menorquina ha estat real, però tampoc no els ha bastat i empaten en nombre d'escons amb el PSOE. Espectacular a la circumscripció eivissenca la llista unitària PSOE i Eivissa pel Canvi (ENE, EU, Verds i ERC). El resultat del Bloc a Mallorca no és bo, però supera, al Parlament, els malaveranys que alguns torsimanys li pronosticaven. Un panorama obert per als qui volem (somiam?) un país diferent. L'electorat no s'ha mostrat «del tot» tolerant amb els enriquiments corruptes, l'especulació, la dilapidació del patrimoni mediambiental, lingüístic, cultural, econòmic... segons el model que ha anat fent de la balear una societat captiva. Són milers els ciutadans que es manifestaven el passat dia 17 pels carrers de Palma a favor de la sostenibilitat i la protecció del territori, però són molts més encara els qui, a la pràctica, accepten i callen, perquè creuen que és el que els convé.

Un candidat pel canvi a les Pitiüses ho plantejava així: o guanya Eivissa o guanya Matutes. Doncs, 6 a 6 i el PP és llista més votada al parlament; però no així al Consell, on per un estret marge s'ha aconseguit el sorpasso. (Toc ferro en el moment d'escriure-ho, quan es compten els vots CERA!). Això té molt de mèrit a un feu de secular caciquisme, on aquests darrers mesos s'ha viscut una situació límit en tot l'asfalt de les autopistes. I un exemple magnífic de com es poden arribar a vèncer majories absolutes. Quan la dreta unida arriba a percentatges de més del 40%, si cap partit d'esquerres s'atraca a aquesta fita (no seria el cas de Menorca, on el PSOE a Menorca n'obté el 38'31% i açò li permet empatar en nombre de diputats amb el PP, que n'obté un 43%; però sí que és el cas de Mallorca i d'Eivissa, i el de l'ajuntament de Ciutadella, per exemple), l'estratègia eficaç és de «fer bloc», una entesa com més àmplia millor, que permeti vèncer l'efecte de la llei d'Hondt, que afavoreix els majoritaris. Res de nou: és l'estratègia exitosa del Bloque Galego, i ara de Nafarroa Bai.

Amb tot, cal fer una consideració general també per als experiments electorals unitaris, i va pel Bloc. Crec que aquest és un pas important en la feina política pel sobiranisme i els plantejaments socials d'esquerres i ecologistes. Pens que aquests plantejaments són molt necessaris en conjuntures d'emergència civil, com la que vivim a les Illes. Però aquests projectes han de ser creïbles, s'han de plantejar amb molts mesos d'avançada, sumant voluntats sense generar discòrdies, creant il·lusió, calant a poc a poc com fan les pluges que assaonen. I també és de raó: defugir el camí de la confusió, els personalismes, la cadiritis aguda d'algú, per tal que, lluny de lideratges pseudomessiànics, es treballi molt més en sentit col·lectiu, en polítiques alternatives i de proximitat, que no s'oblidin d'incrementar la participació. Tot analitzant el comportament d'alguns candidats a l'alcaldia de Barcelona, es queixava la veterana Teresa Pàmies d'alguns dirigents d'esquerres obsessionats a liderar polítiques i processos de transformació social, «com si els líders fossin un producte de la propaganda electoral i no el resultat de l'acció organitzada de persones que supediten els seus interessos privats als d'una comunitat d'homes i dones lliures».

Els vots ja s'han manifestat a les urnes. És possible aquesta vegada que el cicle llarg de reconstrucció del país no hagi d'esperar quatre anys més. Si no fos així, el problema seria si llavors ens en quedarà ja, de país (territori, llengua, cultura, democràcia...). Per preveure un escenari de terra cremada (o, si ho voleu traslladar a la «valenciana prosa», un escenari de «terra mítica»), no cal ser cap endeví ni auguri d'apocalipsis. El present que tenim ja és prou eloqüent: hi ha zones que són ja Apocalypse now, com a la pel·lícula de Coppola. Aquests resultats electorals no ens permeten de respirar a lloure i satisfets; és clar que no. Però suposen, sens dubte, una gran alenada d'aire fresc.

En aquest panorama -i convé no oblidar la proximitat d'unes eleccions espanyoles a l'horitzó-, la unitat del Bloc, o del que es vulgui que se li digui, i la seva extensió al conjunt de les Illes, continua sent molt necessària. Un projecte polític d'elements plurals i de composició sòlida ha d'esdevenir una aposta a més llarg termini i ha de poder continuar. Ens hi jugam compromisos seriosos amb el nostre propi sentit de l'existència i amb els ideals de vida pública que volem en un país lliure i democràtic. Després del desastre del centre-esquerra al País Valencià, el dramaturg Manuel Molins ens ha enviat un punt de meditació que diu: «Anem cada vegada a més obscurantisme, que deia l'Estellés? Potser sí, però seguim caminant i mentre caminem, ens encoratja també la veu de Bruce Springsteen: No retreat, baby, no surrender». Doncs bé, amic Molins, no ens reclourem en retrocés, no claudicarem. I tanmateix hauríem de maldar de fer millor les coses.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris