algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín:
14°

Nova contribució de Maria-Antònia Oliver

Un crític -servidor no som més que un crític suplent però el que vaig a exposar ens afecta també als suplents- ha de centrar la seva visió en l'obra o en el text objecte de la seva atenció i, en principi, no convé que es preocupi gaire per la biografia de l'autor o autora. En definitiva, el que cal valorar és l'obra, per a provar d'ajudar en la seva promoció per als possibles lectors. Però, en el cas de Colors de mar, un conjunt de quinze narracions de Maria-Antònia Oliver que acaba de publicar Proa, en la seva col·lecció A tot vent, he de confessar que no em resulta possible fer abstracció de la biografia de l'autora i del respecte que crec que ens inspira a tots.

He dit que Colors de mar consta de quinze narracions -de fet n'hi ha una setzena, Na blanqueta 'pren conget' que és de la seva amiga Roser Vernet, basada en una de les quinze de l'autora- però potser el mateix qualificatiu de narracions -no sols el nombre- és en part discutible. Perquè entre aquests quinze textos n'hi ha un, Constança, que em sembla un poema en prosa del tot colpidor, encara que no voldria fer-ne un gra massa d'aquesta qualificació de poema en prosa. Al capdavall, les taxonomies literàries tenen un valor molt relatiu. I, certament, ja fa algun temps que les fronteres entre els gèneres s'estan diluint a les totes.

És ver que aquest poema en prosa és un poema narratiu. Però qui ha dit que un poema no pugui esser narratiu? La poesia anglosaxona actual ho és, en bona part. També és ver que aquest poema en prosa és un poema confessional. ¿Però qui ha dit que un text no pugui esser-ho, confessional, per molt que això el faci, evidentment, molt més difícil de confegir i de posar damunt la taula o el taulell per a l'autor o l'autora? També és ver que el llenguatge de Constança, com el de la resta dels textos del llibre, és un llenguatge decididament oral i, per tant -en aquest cas-, decididament mallorquí, un llenguatge que no té res a veure amb el preciosisme líric àtic -o més aviat aticista- del noucentisme i del postnoucentisme. ¿Però qui ha dit que el llenguatge oral no pugui esser també un servidor formidable de la poesia i de la narrativa, de l'escriptura en general, un servidor d'una extraordinària i vitenca eficàcia?

Guapa com un estel, Constança caramel, Constança confit, Constança oronella, Constança núvol, Constança pluja, Constança tramuntana, Constança mar, Constança maragda, Constança bruixa, Constança papallona, galanxona, travelada, genolleres, sucots, a betzef, calaportal, etc., tot un seguit de sintagmes nominals i mots adreçats a la petitona destinatària del poema. Un poema que acaba així: «És que l'amor, Constança papallona, és un gran què. Esper que tu el duguis, com jo, per bandera». Cal treure's el barret davant Constança!

Hi ha més textos que fan prou recomanable el recull. Per exemple Cartes vora mar -que podria esser el bessó d'un nou llibre-, un conjunt de vuit cartes escrites des d'un lloc tan miraculós com el Port d'Addaia, en la costa nord de Menorca, un topònim respecte al qual l'autora de les cartes adverteix el seu destinatari: «Pronuncia Addaia amb una sola d i sense i». Com també, impressionada o commoguda per la qualitat de la llengua oral: «La veritat és que voldria veure el Toutain i el Pericay per Menorca, on la llengua essencial es conserva encara més pura que a Mallorca, per bé que la cantarella de la gent que més sento sigui funesta, la consciència lingüística nul·la. Però el geni de la llengua hi és impressionant. Diuen emprar i arranjar amb tota la naturalitat del món. Apunto una paraula per recordar-me de consultar-la: tèquina: barca petita, bot».

Per exemple, igualment, Somnis, que en recull tretze, alguns d'un ambient prou kafkià, com tot somni o malson real, vull dir real no quant al seu contingut sinó quant a la seva experiència. Cal acabar i gosaré fer-ho adduint el fet -més enllà de tota literatura- que Colors de mar, el text de Colors de mar, ens dóna testimoni que Maria-Antònia Oliver estima els lectors i amics -com ens diu- amb el cap, «perquè el cor és només una bomba i no serveix per estimar, però sí per viure».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris