cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
22°

Un gran títol

El títol d'un llibre ha de tenir una força pròpia, una força introductòria i guiadora. És com la seva bandera. Ha de ser com el primer portaveu del seu contingut, del seu text (que també és continent, no ho oblidem). Establir-lo, descobrir-lo, identificar-lo, no és cap tasca secundària per a l'autor. Per tot això, ens ha d'inspirar un respecte especial. Tal és el cas de El balancí de la mare, del company en lletraferidura Jaume Mateu i Martí, l'autor d'Enderrocaments abissals (1984) i Botons de foc (1987).

Però si bo és el títol de El balancí de la mare -el balancí en el qual s'engronsa la pèrdua de les facultats de la mare, la terrible demència senil que a tants ens espera, i varen igualment engronsar-se les de la padrina i la repadrina- també és excepcional la qualitat de la prosa d'aquest llibre, densa, brillant, incansable, sens dubte tot un tour de force; vull dir que ha d'haver costat una feinada. Però, òbviament, no és en el treball de l'autor que ens hem de fixar -sovint la feina no és cap garantia de l'excel·lència dels resultats- sinó en la textura i en la fluïdesa del discurs. En aquest cas, un discurs que més que narratiu és demoratiu, que no es precipita mai, que no utilitza el diàleg pràcticament mai, que es recrea en si mateix i que se serveix d'un llenguatge llampant i molt vigorós, que mallorquineja senyorial o senyorívol.

Potser no estarà de més donar algunes mostres d'aquest mallorquinejar del vocabulari emprat: garrut, esbaldregada, fènyer, pelleringa, vessunyar, cagalatxa, cavorca, trescalamena, sofrony, tracalada, doblerada, etc., etc. I, per descomptat, podríem també referir-nos a expressions tan nostres com estar a l'estaqueta, escampar la boira, sortit amb un ciri trencat, sense voler ni doldre, donar el vent per escampat, fer la torniola, vestit de vint-i-un botó, etc.

Però l'aspecte que crida més l'atenció d'aquest text és la quantitat de formes derivades no gaire usuals -per no dir gens usuals- que Jaume Mateu empra sense manies i de manera prou sana i eficaç. Alguns exemples: llestor, desengafetament, beneitament, irreconeixedor, esveredadís, almoinós, estuguedat, aritger, esquiterellament, porcor, embajanat, goranament, gaiatada i, fins i tot, filldeputadament. En contra del que ha prescrit sempre l'aticisme noucentista i companyia, a mi em sembla que aquesta llibertat d'emprar aquestes encunyacions sobre la marxa -ho direm així- fan un servei no gens menyspreable a favor de la vivor i el dinamisme de la llengua. Si l'escriptor té algun dret a la llibertat formal, crec que és aquest. Un llenguatge pot esser perfectament literari, sense esser gens estirat.

Per descomptat, el fet que El balancí de la mare, de Jaume Mateu i Martí, pugui encabir-se o situar-se amb tota legitimitat en el terreny de la novel·la psicològica -en un temps en què la narrativa social tal vegada resulta més políticament correcta- no em sembla en absolut cap demèrit. Tanmateix, crec que cal deixar a algun psicòleg el comentari de l'argument, ja que la psicologia no ha estat mai el meu fort.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris