lluvia ligera
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
26°

El dret a la propietat privada

Sempre s'ha dit que la primera i màxima diferència entre la dreta i l'esquerra és el respecte a la propietat privada. Tradicionalment ha estat la dreta qui s'ha posat al capdavant de la defensa del dret a la propietat, mentre que l'esquerra l'ha supeditada als interessos generals i àdhuc, en algunes de les seves variants, com la comunista, s'hi ha mostrat obertament contrària.

Però el món ja no és el que era. Vivim una època convulsa, de canvis radicals que s'executen a una velocitat vertiginosa. Les velles receptes ja no ens serveixen per jutjar res.

Una mostra d'això és la política confiscadora del Partit Popular, màxim representant de la dreta espanyola i, teòricament, acèrrim defensor del dret a la propietat privada. Sembla que aquesta gent ha sofert una evolució ideològica tan dràstica i ràpida que s'han girat les tornes. Ara són ells qui al·leguen l'interès públic per expropiar els pobres propietaris. Un dels casos més coneguts és el de la construcció d'autopistes, autovies o desdoblaments, no ens barallarem per qüestió de noms. Com que, segons ells, urgeix ampliar la xarxa viària amb vies ràpides on la gent pugui circular a major velocitat i, diuen, també amb major seguretat, no s'aturen de dissenyar i executar aquest tipus de circuits, per a major glòria dels fitipaldis illencs i visitants. I davant aquesta extrema necessitat no s'hi val cap dret de propietat, ni molt menys sentimentalismes de cap tipus. Si aquesta finqueta l'havia heretada del meu padrí que l'havia poguda comprar després de molts d'anys de sacrificis, no fa res. Si aquest garrover l'havia sembrat el meu repadrí, l'arrabassarem igual. Si aquest aljub és antiquíssim i té un valor patrimonial i històric, li passarem per damunt de tota manera.

Però encara hi ha casos més greus. La Generalitat Valenciana, a la llei urbanística del 1994 es va inventar els Plans d'Actuació Integrada (PAI), amb els quals s'introdueix la figura de l'urbanitzador com a agent privat encarregat d'urbanizar el sòl contra un pagament al propietari. L'Urbanitzador és designat per l'Administració mitjançant un sistema semblant al d'una concessió. Aquesta concessió li permet executar l'obra d'urbanització, amb o sense el consentiment del propietari, fins i tot malgrat que aquest s'oposàs a la construcció. Aquesta manera d'actuar ha permès la urbanització a marxes forçades de la costa del País Valencià i l'enriquiment d'un reduït nombre d'empresaris de la construcció que han aconseguit fer-se amb la major part dels PAI. No cal dir que els PAI són objecte de múltiples protestes i reclamacions, tant per part dels ecologistes, com dels veïns com dels mateixos propietaris que veuen com, de cop i volta, són desposseïts d'una bona part del seu dret de propietat. Fins i tot la Unió Europea ha censurat aquesta política.

I són els partits i els moviments socials esquerranosos els qui, paradoxalment, més s'oposen a aquest tipus d'accions confiscatòries de la propietat privada. La dreta sempre havia presentat els esquerrans i els ecologistes com a enemics de la propietat privada, com a gent que només volia restringir els drets legítims del propietari a fer el que vulgui amb la seva propietat. Ara, emperò, s'ha girat la truita i, mentre la dreta confisca i expropia per fer autopistes i noves urbanitzacions, són els progressistes i els ecologistes els qui defensen els propietaris. Els interessos han canviat i les aliances també.

Jaume Lladó, professor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris