cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
24°

La manifestació d'ahir

El ball de xifres és més gros de l'habitual i aquí ja ens hauríem de demanar per què. Habitualment, la policia i els convocants equidisten de la xifra raonable d'assistents a una manifestació i entre mínim i màxim el coeficient multiplicador no és més de dos. Ahir, no. La policia deixava en 110.000 els quasi dos milions sospirats pels convocants i el més d'un milió amb què es felicitava el govern de la senyora Aguirre. Qualque cosa va malament i la desesperació apareix talment els peus llargs en uns llençols massa curts. El desesperat podria ser el govern responsable de la policia recomptadora, el del senyor Zapatero, si l'alè d'unes víctimes, mobilitzades per una oposició hàbil, se'ls fes insuportable en el clotell. Ereality show que prometen, mescla de reliquiari, sang i dolor creïble, podria espantar un govern que no les té totes i que emprèn la dificultosa tasca de parlar amb qui ha provocat aquest dolor. El dolor que amenacen mostrar i demostrar les víctimes és real, no hi caben dubtes sobre la tragèdia que aleatòriament els caigué a sobre. Tots hem pogut ser víctimes. Tots hauríem pogut passar pel lloc equivocat en el moment equivocat, acceptar una responsabilitat institucional susceptible de ser capriciosament declarat objectiu terrorista o que qualsevol d'aquesta despietada ruleta aturàs la crueltat de la seva bolla en la casella de qualcú que ens estimam. Per això podem entendre la impotència, el dolor, la ràbia, el desempar i la impotència. Per això egovern socialista podria estar desesperat. Podria, però no ho crec. Malgrat que no hi ha antecedents internacionals d'un govern que treballi la pau amb l'oposició en contra, si hi ha prou exemples de processos finals de grups terroristes per a saber que la societat és molt més madura del que molts voldrien. Segur que la majoria de la població sap que res no és de franc, que sempre hi ha un preu per a totes les coses i que l'exigible a un govern és la recerca intel·ligent demal menor. Tot és relatiu i, per això, discutible, però aquí hi ha d'haver el pes de la majoria, i aquesta ha de ser àmplia.

l l l
Per aquest motiu pens que els desesperats són els dirigents dePP, que no poden atorgar a l'enemic la signatura de pau. Si la pèrdua del poder, el març de 2004, no els hagués provocat aquest odi visceral a tota acció degovern Zapatero, podrien compartir la foto final. S'ho mereixien. Havien lluitat d'una manera ferma contra el terror i avui no parlaríem d'esperances sense la tasca d'anteriors legislatures. Tasca del govern, de l'oposició i de la ciutadania, també és vera. Tasca que molts trobàrem desencertada, especialment perquè semblava una actuació obsessiva. Deu ser aquesta malaltissa obsessió la que ara els entabana i els impedeix digerir que seran uns altres els que acabin un procés en el qual els governs han estat importants però la ciutadania s'ha convertit en decisiva. Se situaren enfront i es fa tard per col·locar-se al costat. Llàstima.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris