cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 20°
20°

Qüestió de límits

L'afer de les interferències del Partit Popular -amb presència fins i tot de Jaume Matas, no s'hi posen per res- en la vida de l'associació de vells d'Algaida no haurà vengut gens de nou a les persones que miren de fer un seguiment de la vida quotidiana dels nostres pobles. La voracitat amb què es desenvolupen les tasques d'apostolat -valgui aquest mot com a al·lusió a la doble i convergent militància de no pocs d'aquests proselitistes: PP i Opus Dei- de vegades pot enterbolir fins i tot les relacions personals, la normal convivència. La irrupció de publicacions propagandístiques en els municipis, o el control de les ja existents, respon a la mateixa estratègia de confrontació permanent que patim cada dia a tots els nivells de la vida política. Posem per cas un poble on el PP fa oposició. L'esquema seria molt simple: per allò que no es fa i s'hauria de fer, s'acusa obertament el batle. De tot quant s'aconsegueix, els populars se n'atribueixen el mèrit, ja que és el govern de la comunitat el qui, gràcies a ells, han mirat pel poble. A part, s'està teixint una ficció clientelista feta d'insinuacions: se solucionarien problemes molt puntuals -per exemple de regularitzacions- si... És clar, si el pròxim batle fos del PP. Les estratègies de comunicació no excel·leixen per la seva finesa. La clau és tractar els ciutadans no com a persones, sinó com a simples votants. I localitzar-los entre els segments de la població que se senten més insegurs i desvalguts. Ja sabem que els vots hi ha qui els ha anat a cercar fins i tot davall les pedres: i més concretament davall les lloses sepulcrals.

Sempre anam a parar allà mateix: la sensació que el PP no té consciència dels límits -llevat de la retòrica constitucionalista inaugurada per un antic enemic de la Constitució, José María Aznar. I això es percep en les grans qüestions i en la vida quotidiana dels nostres pobles. (És clar que aquesta forma d'estar en el món i en les coses produeix episodis grotescos, sovint generats per la simulació d'uns poders que no es tenen: en fi, coses de pobl.) La mateixa filosofia amara les mentides sobre la guerra de l'Iraq, la guerra al govern socialista per compte de l'Estatut, el pànic a la pau amb ETA... i les coses de cada dia en la vida dels municipis. No hi ha límits. Abans, quan n'hi havia, més o menys sabíem quan ens movíem en la democràcia o a partir d'on ja havíem de parlar de feixisme.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris