cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín: 16°
16°

Èpica i nació

Dijous d'aquesta setmana, a la primera classe del matí havia d'explicar l'èpica i les Cròniques a uns alumnes de primer de Batxillerat. I com que no tenc vocació de lloro i repetir el que hi ha al llibre, paraula per paraula, m'avorreix, vaig decidir introduir el tema parlant del Barça-Chelsea. No, no es pensin que els explicàs què és una victòria èpica ni res que se li assemblàs. No. Dimecres vaig ser infidel al Puyal. Però de tant en tant va bé, va molt bé cometre infidelitats. Més que res perquè te n'adones de com és la realitat més enllà de la capelleta. Vaig seguir el partit del Barça en la locució que feia TVE1. Alguns dels meus alumnes també ho havien fet i la cosa va anar anell al dit. Vaig poder comprovar que les deduccions que jo havia fet, sentint el partit, no eren producte de la meva visceralitat sinó que ells, sense que jo els mostràs peça, varen arribar a les mateixes conclusions: semblava que el locutor de TVE1 fos del Chelsea. O millor dit, que el Barça no era espanyol (cosa que ja em va bé). Cada vegada que l'equip londinenc atacava, el to del locutor ascendia. Era un ascens d'emoció, no de temor a veure perforada la porteria de Valdés. Quan un defensa anglès va desviar la pilota amb el braç -ben separat del cos- lluny de clamar com un «viriato encès» que allò era penalti, va comentar la jugada sense pena ni glòria. A la tercera repetició, davant la inefabilitat de les imatges va dir amb desgana que sí, que s'hauria pogut pitar penalti. I així, si volen rebobinar el partit o tornar-lo a veure, podran trobar-hi molts més exemples. «Què hauria passat si, en comptes del Barça, fos la selecció espanyola?», els vaig preguntar. Ells varen tenir una reposta única, que la narració hauria estat molt més apassionada, que el locutor hauria vibrat molt més. De la mateixa manera, vaig afegir jo, que vibrava Ramon Muntaner quan deia allò que tots els peixos de la Mediterrània duien les quatre barres al llom o quan parlava del «pus bell catalanesc del món». Una manera com una altra d'introduir-los el tema de l'èpica i de parlar-los que cada poble, ja des d'un punt de vista literari, té la seva i citar-los-en alguns exemples. (Val a dir, perquè es vegi ben clara la persecució del castellà que tant pregonen els del PP, que l'única obra de què havien sentit a parlar era del «Cantar del Mio Cid», però vaja, això són figues d'un altre paner).

Per uns moments, per uns llargs moments, gairebé els 100 minuts que va durar el partit, el subconscient els va trair, als de TVE1, i feren una demostració ben palesa d'allò que no volen admetre: que Catalunya no és Espanya. Que no són la mateixa nació. Que cada nació té la seva èpica i l'èpica blaugrana no és la seva. Que no els fa ni fred ni calor. Vaja, que no sé perquè es posen tan ferrucos els del PP arreplegant firmes perquè el poble espanyol es pronunciï sobre la unitat d'Espanya si tantmateix queda ben demostrat amb la narració antièpica del partit que no formam part, sortosament, d'aquesta unió.

Però potser això només va ser una vana il·lusió, un pretext perquè jo pogués frivolitzar a classe sobre l'èpica. El dijous, així es palesà en els informatius de les tres, ja havien reciclat l'èpica catalana en èpica espanyola i les glòries del Barça ja eren glòries d'Espanya. La vida és així, el plaer és efímer! (tret del matís de TVE1 que no parlà per res, tampoc el dijous, dels dos penaltis clars i sí de la rigorosa expulsió de Del Horno). Potser la poca èpica que posaren en la transmissió no era més que el fruit de l'anticatalanisme que es torna a estendre per les pregoneses de la pell de brau. Llàstima, passant a un altre aspecte, que en Mourinho tengui poc crèdit perquè donà una lliçó sobre el tema que ens ocupa. El lusità va dir que Catalunya és un país culte que s'hi fa molt bon teatre. Va dir Catalunya, no va dir Espanya. Mourinho pot dir, mutatis mutandis, allò que no pot dir l'Estatut. Coses del futbol.

Si els meus alumnes, alguns, m'han confós l'èpica amb l'hípica, no sé si ens seria lícit que nosaltres la confonguéssim amb l'òpica, entesa com aquella branca que estudia les opes. En aquest sentit, n'Acebes, en Rajoy i companyia també foren traïts pel subconscient. O pel conscient. Si l'OPA llançada per Gas Natural sobre ENDESA era una colonització, un espoli, etc. etc. Ara resulta que el que fa una companyia germànica és fruit de la llei del mercat. O potser tot no forma part de la fòbia anticatalanista? Segur.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris