cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
22°

Una de grafits

Sempre he tengut delit de col·leccionar grafits de tota classe, des dels que embruten parets, fins els més íntims que entretenen l'estada a l'interior dels serveis higiènics públics. En tenc un bon esplet escampat per diferents blocs, un temps pretensiosos de contenir valuosos apunts, profunds pensaments engospats al vol de la vida, i que al final han quedat sols en esborranys de res, més magres que fulla de pi de tant d'arrabassar-los fulles adesiara, que esperen pacients esser trescats un dia que em piqui la curiositat i el temps no m'empenyi. Com avui mateix, per exemple. I m'ha pegat pels grafits, com hagués pogut fer-ho per claus líriques diverses, o per cites caducades amb el metge especialista de l'aparell digestiu de la seguretat social.

El primer de tots que avui he recuperat, és un dels més antics dels que formen part de la meva col·lecció; és dels temps del franquisme ja molt malalt, i el vaig descobrir a Manacor a una paret del principi del carrer ample que, des de la benzinera de la carretera d'Artà, travessa tota la ciutat. Deia així: «'ARRIBA ESPAÑA!», en retolador negre que es veia de ben enfora; i afegia aquell jou i el feixet de fletxes identificatiu ben a les clares de l'autoria del mateix. Just al costat i amb lletres de motlle vermelles i també ben grosses, qualcú hi havia afegit: «SÍ. TAN AMUNT FINS QUE ES PERDI DE VISTA!». I vaig somriure llavores, com ho torn a fer ara. Era devers l'any 1975 i per deixar aquests testimonis gràfics al carrer encara t'hi jugaves l'ossada, la integritat física. La llibertat no, perquè no n'hi havia: diguem: la lliure circulació. La policia nacional encara anava de gris, i tots els que hi éreu aquells temps sabreu el que vol dir, això. Des d'aquí, una forta encaixada als desconeguts contestataris manacorins.

Un altre que també el trob ben interessant és el que vaig descobrir l'any passat, als excusats d'una zona de serveis de Girona, camí de França. El grafit deia així: «'''MARICONES, DIOS OS VA A CASTIGAR!!!». I aquí feia una pausa, com per recobrar l'alè, i un poc més avall continuava: «'Y NOSOTROS LE AYUDAREMOS...!». Quina por, hòstia. El vaig trobar ben representatiu de la «ideologia» que mobla el cap de grill dels neandertals que, digui el que digui la ciència, encara poblen qualque solar contemporani. I comanden alguna comunitat autònoma, també, per cert, en lloc de governar-la.

Després uns quants més de manco aspiracions polítiques ni teologals, però que així mateix varen captar la meva atenció, el seu dia. Com és ara la filigrana verbal del poeta que va dir per escrit a un mur de la Ciutat Jardí: «MÀS PORROS/MENOS PORRAS». O el d'un feixuc component masoquista, comparegut al carril bici de davant l'Hotel Costazul del Passeig Marítim: «VIVAN LOS NAZIS», en lletres de quatre pams emmarcades enmig de dues creus gammades; n'hi ha que se'ls engrunen amb un calaix de canterano i diuen passar gust... O la voluntarietat profètica (o criminal) del que va envergar: «JAVI Y MARÍA VAIS A MORIR» a prop del Carrefour, a una nosa metàl·lica d'aquestes que Gesa o Emaya solen posar enmig de les voravies. I tu també!, vaig escriure jo, al meu bloc, de manera absolutament automàtica. O aquell altre que vaig descobrir la setmana passada al Passeig Mallorca mateix, petit, gens ni mica escandalós, humil de cor i d'esprai obscur verdós, dibuixava el típic i expressiu COR, i després, un nom femení: «GRETA». Una altra història d'amor, va ser el meu comentari mental. Que maco, ostres! Però, uep, caminades deu o dotze passes, un altre grafit, el mateix color de tinta, idèntica lletra. Etzibava: «GRETA PIJA DE MIERDA». L'alegria del conill. Malament anam. No va acabar bé el romanç, vatualolla.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris