cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
25°

Dones d'Irlanda: mumare

L'any que va néixer mumare el món estava embolicat en la que seria la primera de les guerres mundials. Irlanda encara era unida -unida tota a la corona britànica, emperò- i faltava un mes i mig per a l'Aixecament de Pasqua, una més de les rebel·lions dels irlandesos contra els colonitzadors. Mon pare ja tenia sis anys i el seu era mort: una peritonitis el va dur a la tomba cinc mesos abans de néixer mumare, deiant sa mare vídua als pocs mesos de casats. Mumare es va criar a casa d'unes cosines com si fossin germanes, de manera que els meus germans i jo sempre les tractàrem de tietes. Ja adolescent, mumare va arribar a tenir-ne, de germans, dos germans i una germana, quan sa mare es va tornar a casar. El destí de la dona treballadora d'aquella època la duia cap a alguna de les moltes fàbriques tèxtils però mumare es va espavilar per aprendre taquigrafia, mecanografia ràpida i comptabilitat i es va llogar de secretària d'un bufet de missers. Si hagués nascut més tard, amb la seva intel·ligència i la perícia amb el teclat, sens dubte s'hauria fet un lloc en el món de les noves tecnologies.

L'any que es casaren els meus pares, feia pocs mesos que el món tornava a estar embolicat en una segona guerra mundial. Irlanda estava dividida: l'Estat Lliure ja havia aconseguit la independència del Regne Unit però encara no s'havia constituït en República d'Irlanda; els nacionalistes d'Irlanda del Nord encara no s'havien refet del trauma de la Partició ni havien recuperat la veu per clamar contra les injustícies a què eren sotmesos. Mumare sempre s'ha remès a l'austeritat de l'època per explicar per què no es va voler casar de blanc; a la foto de noces que penjava a la paret de casa, duu un vestit entallat de faldilla i jaqueta color blau marí. Als trenta-dos anys, mumare ja tenia cinc fills, nascuts un darrere l'altre en l'espai de set anys. Jo, la darrera i única filla, era la reina del mambo, o això em pensava jo, fins que va néixer un altre germà, el darrer, al cap de quatre anys i mig. Mumare ens va criar amb rectitud i disciplina i no va tornar a tenir una feina remunerada fins que ens va tenir surats a tots. Va tenir esma, als cinquanta anys, d'aprendre un nou ofici.

Tenc un parell de contencisos històrics amb mumare: el cas del xumet foradat i la misteriosa desaparició de la moixa Binky. Un dia mumare va decidir que jo ja no tenia edat per haver de menester un xumet a l'hora d'anar a dormir. El va llençar al fems i em va dir que s'havia perdut. No sé si vaig ser jo o algun germà malèvol qui el va rescatar del poal dels fems però, quan el vaig demanar el vespre següent, mumare me'l va mostrar tot foradat. Del que ella mateixa havia fet amb unes estisores, en va donar la culpa als pobres ratolins. Quan jo tenia catorze anys ens canviàrem de casa, d'un carrer de cases uniformes en filera a una casa amb jardí, i la mudança es va fer mentre jo passava un mes al Gaeltacht per practicar el gaèlic. El disgust que vaig tenir en no trobar la meva moixa estimada instal·lada a la nova casa superà amb escreix el trauma infantil del xumet. Durant mesos vaig tornar a l'antic barri, la cridava pel nom, parlava amb els veïns, tot en va. No fa massa mumare em va confessar el que jo, amb els anys, havia arribat a sospitar: va aprofitar la meva absència per desfer-se'n, de la moixa, perquè no volia que omplís de pèl, i de moixets, la casa nova. Jo també li he donat disgusts, a mumare, és clar, des de ser fan dels Beatles i vestir-me de hippy fins a quedar-me a viure a Mallorca però, d'això, val més que en parli ella.

Mumare està a punt de fer noranta anys. No va conèixer son pare, va perdre sa mare just abans de néixer jo, ha sobresviscut a les cosines, a mon pare, a dos dels seus germans i a dos dels meus. Té algunes malalties pròpies de l'edat però, en general, té una mala salut de ferro. Viu en una residència perquè ella ho ha volgut i es passa el dia llegint i, supòs, resant mentre espera que el seu Déu la cridi. Així i tot, fa i permet fer bromes sobre el tema de la mort però es posa seriosa a l'hora d'insistir que l'enterrem devora mon pare. Varen estar junts devers seixanta anys i mon pare venerava la terra que ella trepitjava. Gairebé no surt de la residència perquè va amb caminador però s'ha animat a organitzar una festeta amb familiars i amistats per celebrar els noranta anys. No hi podran assitir tots els quaranta membres de les quatre generacions que som però jo no hi faltaré. Molts d'anys, mare!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris