nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 18°
15°

Les desercions de l'esquerra

Una part de la meva tradició familiar, la formació que vaig beure d'intel·lectuals antfranquistes i un determinat tarannà moral m'han inclinat a sentir-me d'esquerres, i amb els anys no he canviat gens, però, com més els conec, menys em puc identificar amb els partits que s'autoinclouen en aquesta tendència. Vull dir que no crec que m'afecti aquell tòpic que diu que evolucionam de l'esquerra a la dreta quan passam de la joventut a la maduresa. No: allò que ha canviat és la realitat dels partits d'esquerres, generalment impresentables si els examinam amb els criteris de l'idealisme i la coherència, que són els valors que haurien de posar al servei de la defensa dels més dèbils. En canvi, el tòpic que els interessos són allò que aglutina la dreta, de cada vegada em sembla menys odiós, vist el desgavell que produeix l'hipotètic idealisme de les autoanomenades opcions progressistes (i la coartada creïble del liberalisme compassiu). Supòs que les experiècies anteriors no valen gaire i que cada generació ha de fer la seva cura de realisme (o de desencís), i, en aquest sentit, les experiències del Pacte de Progrés a les Balears i del Tripartit a Barcelona són certament alliçonadores. I, si cercam conhort en l'esquerra espanyola, pitjor: els atacs realment eficaços contra la unitat de la llengua començaren amb el PSOE governant la Generalitat valenciana (encara record la llista de paraules «catalanes» que tenien prohibit pronunciar al Canal 9). Després vingué la signatura del Pacte Antiterrorista (i aquí he d'admetre que Maragall se'n desmarcà correctament) amb una justificació de motius que atacava directament els nacionalismes democràtics. I ara hem vist com els diputats «catalanistes» del PSC i del PSIB votaven que el valencià és un idioma, cosa que tindrà conseqüències jurídiques nefastes perquè legalitzarà la secessió lingüística.

Dels comunistes no en vull ni parlar: contràriament que en les altres esquerres, és la seva coherència la que em fa por.

I ERC, que per la meva biografia és el partit del qual em sent més pròxim, darrerament no ha parat d'acumular despropòsits. Puc admetre que fer Maragall president no es pot qualificar d'error perquè l'alternativa tampoc no era clara, i la derrota del PP era imprevisible. Però amb la victòria del PSOE no rectificà l'estratègia: en lloc d'acostar-se a CiU i mantenir l'amenaça d'una moció de censura, establí al govern de la Generalitat el principi de la lleialtat asimètrica: ERC era lleial amb el PSC (i a Madrid amb el PSOE) i el PSC li tornava el favor amb humiliacions (a ERC i a Catalunya). Males llengües deien que era el preu de les cadires. El resultat fou aclarir que allò de l'equidistància era una impostura. I ara, amb el debat de l'Estatut, la posició dels portaveus és ridícula: no poden dissimular la tírria que tenen a CiU i, sense adonar-se que no interessa a ningú, es concentren a fer bugada de què ha fet o ha dit Convergència o Unió, i no expliquen, com fan els altres, què en pensen d'allò que s'ha acordat de la llei que serà suprema per a Catalunya. Després de les pròximes eleccions ERC no podrà pactar amb CiU, i al PSOE (exceptuant el devaluat Maragall) tampoc no els volen: ja em direu quines exigències pot plantejar un partit així per a entrar al govern. Només el PP, confiant en la majoria absoluta, va gosar fer una política com aquesta de dinamitar aliances. I això és dolent perquè cap partit no hauria de mirar exclusivament les seves dèries, sinó que també hauria de pensar en la governabilitat del país.

A Mallorca la situació és aproximadament igual de fosca: els nacionalistes d'esquerra actuen igual que si tenguessin la majoria. No els importa si a fora del seu cercle de militants i simpatitzants hi ha cent mil o hi ha un milió d'altres votants. No pensen que si no es produeix un miracle seran (ja són) minories prescindibles. Fan el mateix discurs que fa anys i aniran separats a les eleccions, com sempre (mentre hi ha centenars de milers de nous votants, cap d'ells nacionalista). El pensament endogàmic és l'únic que saben generar. ¿I si el PP guanya per només dos o tres mil vots, els que haurà esterilitzat ERC? Ja els veig com els Verds d'Eivissa. I després, si de cas, el diluvi, deuen tramar.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris