nubes rotas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
18°

Punts de vista

La dreta peca de llosca quan identifica l'interès privat amb el públic. Bé, més que no miopia, el pecat és d'egoisme. La defensa d'interessos privats pot ser legítima, però pot també no ser-ho i no ser responsable. Propietat no equival a apropiació; no és el mateix. Si es tracta de mantenir netes les aigües d'un riu, ningú no ha de sollar-les per molt que li sigui personalment més còmode i barat abocar-hi les aigües residuals de la seua instal·lació. A qui pertany una platja? Ens llogaran qualque dia una plaça per veure l'horitzó? La dreta (que no sempre es presenta amb les mateixes sigles; si fóssim més analítics ens enduríem sorpreses...) fa un discurs sobre les llibertats individuals molt respectable; jo hi not a faltar, però, un subjecte plural i un nom comú per a l'exercici d'aquesta. La dreta diu vetlar per l'interès de tots i de cadascú; però no sempre l'interès de tots és la suma dels interessos particulars. Açò seria negar les diferències dins les societats, es sumen només elements homogenis. Entre el senyor comte i jo tenim mitja Menorca -deia aquell pobre criat, que posseïa un trosset de terra per fer estivades.

La defensa de l'interès públic, en canvi, sempre ha d'estar oberta a la revisió i a la crítica. A l'inrevés del dogmatisme abassegador dels que confonen el punt de vista dominant -dominant perquè és el majoritari i dominant perquè és el de qui domina, del poderós, que sol tenir manera de fer-lo esdevenir majoritari. És dogmàtic perquè sorgeix d'afirmacions absolutes i indemostrades del tipus: -Qui no vol el dic per a Ciutadella, està contra el progrés; qui està en contra del desdoblament de la carretera general o contra un parell (mallorquí) de camps de golf, o uns quants milers d'amarraments d'ací d'allà de la costa..., ídem. És la seua idea de progrés. Naturalment, diran que serà «sostenible». Quan sentim a dir als defensors a ultrança de l'economia model Zaplana que ells estan por el desarrollo sostenible, pensem que potser el confonen amb «creixement sostingut» (sostingut en progressió geomètrica: un milió d'habitatges nous en cinc anys a la costa valenciana!). La costa ocupada és una ànima envaïda. Açò no és sols una frase del rector de la Universitat Autònoma de Madrid a La Vanguardia (A toda costa, 6/2/06). Àngel Gabilondo prou que ho argumenta: les costes seran asfaltades, enrajolades, ocupades, tapiades... amb efectes d'estrago ambiental. La qual cosa és molt més que una agressió estètica. (Per cert, no sé per què se n'han de fotre, de l'estètica).

Ho vaig sentir en una tertúlia radiofònica, d'aquelles en què el moderador -soi disant neutral i a-partidista- sol ser més bel·ligerant que els mateixos tertulians en la defensa dels postulats del poder: -Més ports esportius, més carreteres, més golfs, més terciarització del camp... vol dir més turistes, i de més qualitat, i més doblers. -Per a qui? -Per a tots, perquè els doblers s'estenen com a bassa d'oli per tota la xarxa econòmica i social. Molt bé. Però davant aquests axiomes, hi ha altres necessitats fonamentals, que afecten també el modus vivendi -aquest sí: de tots-. Són les despeses irreversibles en recursos no renovables, en energia, en contaminació, en eliminació de residus, en aigua potable, en serveis públics, en alteració de les formes de vida... Preservar no és sols conservar: cal assegurar que el turisme de qualitat vindrà a un poble de qualitat, on hi hagi vida imaginativa i fecunda.

L'ambient és l'entorn, el clima, allò que requerim per viure, que condiciona la nostra manera de ser i d'estar. Una possibilitat de comportar-se adequadament i ajustadament, una ètica. Una determinada ètica obliga a no confondre «valor» amb allò que es juga al mercat de valors; dit altrament, que no tots els valors tenen un «preu».

Convé no menystenir l'advertiment d'aquell valencià de Beniarjó, que era poeta i anava fent la seua feina «lleixant a part l'estil dels constructors / que, per escalf, falsegen veritat». Bé, de ver, Ausiàs March va escriure «trobadors» i no «constructors», perquè ell al segle XIV no feia urbanitzacions, sinó versos. Però vostès ja m'entenen. L'escalf dogmàtic (sobretot si hi ha perspectives de negoci ràpid i monumental -marines d'or, terres mítiques...) sol fer perdre la brúixola. És molt humana la tendència a identificar l'interès propi amb el de tots. «Lo que es bueno para la Banca es bueno para el país» -solen dir els factòtums de les finances. Ells, que veuen any rere any com s'incrementen els seus guanys amb legislacions que sempre els afavoreixen i amb una justícia que en té uns quants d'imputats, però que passen els anys i les sentències no arriben quan aquestes no poden ser exculpatòries. Mirin, si no, en Berlusconi, el líder dePol de les Llibertats a Itàlia. Hi ha qui creu que Itàlia ha anat bé mentre han flocat els negocis d'il Cavaliere. Berlusconi era Itàlia! Els paranoics de ment totalitària fan per confondre el país amb ells. S'entén: aquest Senyor, que és don Silvio, diumenge es va comparar amb el Fill de Déu quan va dir: «som igual que Crist; som una víctima pacient, toler tothom i em sacrific per tothom». Divendres s'havia comparat a Napoleó. Tanmateix, epremier italià no parla des d'un psiquiàtric, sinó que està en plena campanya electoral. La modèstia de Berlusconi com a fill de Déu troba el seu parangó en la de George Bush, el qual, fent gala d'un integrisme major que el dels islamistes radicals amb qui està en guerra santa, no deixa passar ocasió per repetir que Déu està amb ell. Pleguem, doncs, que si El és amb nosaltres, déu és pertot!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris