lluvia ligera
  • Màx: 25°
  • Mín: 24°
23°

Aprendre a mirar

Rellegint Joan Fuster he topat amb aquesta frase: «No es pot discutir amb un biòleg: vull dir que és gairebé impossible 'dialogar' amb un especialista -de qualsevol mena que sigui-, perquè ell sempre es mou en un pla exclusiu i arbitràriament delimitat». Fuster parla de la medicina, i del seu triomf sobre la vida breu (a partir de Rostand): la civilització allarga la vida, i aquesta correcció a la naturalesa dóna lloc per igual a «esperances somrients» com a «situacions degradades». Tot això en un context de reflexió humanista (la contraportada del llibre l'anuncia «humanística», però jo diria que el mot és millorable), lluny de la convicció estreta de l'especialista i personalment mesurada. Ara llegeixes els articles de Fuster i hi trobes aquella sagacitat que fa temps és absent de les opinions dels experts, i una mena de solvència que et convenç que la informació pura i dura, ni que sigui ingent, exigeix sempre la mesura i una mínima digestió personal. No sé si Fuster en parlava, però el que em sembla assenyat és un punt de vista molt diferent de la convicció de l'especialista, i la postura que predico (em predico, i prou) és molt diferent del recurs, actualíssim i repetit, a l'«Això? Que ho expliquin els especialistes!».

Els especialistes han arribat per quedar-se i aquesta notícia no té marxa enrere, però no és d'això que volia escriure aquestes ratlles. És dels observadors, dels que miren, dels voyeurs, si no ens hem de malentendre. El món n'és ple, i la màxima aspiració dels mortals és trobar, en cada cas, la mirada adequada, però els nostres temps són els del triomf de la mirada ràpida sobre l'observació atenta: dels experts en acústica als metges, els cartògrafs i els informàtics, els advocats i els analistes, i els cuiners i els dietistes, per descomptat, les mirades ràpides dominen i l'observació atenta ha caigut en descrèdit i és una font de sospita. Hom sent de tant en tant que hem d'aprendre a escoltar, però ja ningú no reivindica la mirada. La pressa, els tòpics, els entusiasmes excessius i l'excés d'imatges -quina paradoxa!- han acabat amb el costum de posar els ulls sobre les coses i... res més. John Berger va fer tota la teoria de la mirada, però el personal va tot el dia amb les orelles tapades pels auriculars (o parla pel mòbil) -això és: no vol escoltar-, i la pròxima passa és abstenir-se de mirar. La gent es mira, encara, i mira els diaris i els rostres i els senyals del cel (meteorològic) i els anuncis i qui sap quantes coses, i es parla de mirades innocents i de mirades degradants i despistades, però mirar, mirar a seques, és el resultat d'un influx estrany. Tot això pot semblar ingenu, però els més primmirats negociants i científics i tota mena de consellers i assessors recomanen, i exigeixen, aprendre a mirar les situacions i els problemes, i a cercar visions noves en allò que ens havíem cansat, o acostumat, a observar.

És el moment de congriar aquestes dues fases i d'exigir, com una alquímia, l'especialista en observar. Ja hem vist què dóna de si el món dels que ho han vist i ens ho conten, de segona i llunyana mà, i el món de les mirades tòpiques i ràpides que al primer instant ja s'han cansat d'un paisatge. Molta de la destrucció que patim i de la lletjor que se'ns posa dia rere dia com a escenari té aquest pecat d'origen: ningú no va veure la bellesa anterior, ningú no s'ha adonat de la monstruositat posterior. No sé si això té a veure amb el descrèdit -i paral·lel èxit- dels especialistes, però la recomanació d'observar és una exigència pedagògica cabdal de tot art i de tota tècnica. Només la mirada, retrobada no sé on, de l'artesà, del pagès, del pescador, de l'amant dels llibres, del cartògraf, de l'estudiós de les façanes, del metge proper i del curiós que s'estima qualsevol indret humà i s'hi afanya ens pot tornar allò perdut.

Potser és injust oposar aquesta enyorada mirada a l'esguard ràpid, malgrat precís, de l'especialista. Aquell clam, ensems avís, de Fuster, ens temptava de caure-hi, en la injustícia. També hi ha especialistes que s'estimen el seu redol mental o de feina, i l'observen amb cura i paciència. De tots els llocs hi ha profit possible, i l'única condició per treure-ho és posar-hi els ulls a sobre, potser aquesta és la lliçó que cercàvem.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris