nubes rotas
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
21°

L'hemorràgia del creixement balear

El 2003, uns innovadors Guillem López Casasnovas i Joan Rosselló, en un llibre fonamental (al meu parer, del millor que s'ha escrit sobre l'economia balear, tot i que malauradament poc consultat), que edità la Fundació BBVA, reprenien el tema: l'economia illenca necessita canvis estructurals que ultrapassin la conjuntura econòmica puntual, i remarcaven severes crítiques a les interpretacions econòmiques merament descriptives. En dita entrega, uns minuciosos Joaquín Alegre i Llorenç Pou rubricaven -amb una bateria copiosa de dades- els importants canvis que s'estan produint a les economies turístiques, amb propensions paleses d'escurçar estades i amb un component clau: la major contingència de competidors en el turisme de masses. El 2004, uns incisius Pere Mascaró i Ferran Navinés demostraven, en un llibre seminal sobre la competitivitat i productivitat de l'economia balear auspiciat pel Consell Econòmic i Social, l'existència de rendiments decreixents a l'economia insular per l'expansió de places turístiques, el consum territorial i la creació d'externalitats negatives. Aquesta línia de recerca, que s'està explorant per part de l'equip d'investigació en Història Econòmica de la UIB, porta a una primera reflexió que és decisiva: l'economia insular necessita més gent, més fluxos energètics, més expansió física i més visitants per mantenir-se, en termes constants, a uns nivells estables. I, tot plegat, això no redunda en un increment del benestar general, si atenem l'evolució més recent de les dades sobre renda familiar bruta disponible per càpita, on es palesa un empitjorament de la situació de l'arxipèlag des de l'any 1986. En això cal afegir una menor incidència de la despesa pública a les Illes, fet que penalitza els serveis socials i, en general, la competitivitat de la nostra economia. Estam en un model que, des de fa poc més de vint anys, perd de mica en mica intensitats -que no extensions: aquí rau, justament, la seva raó per avançar-. És com un ferit a una artèria menor que mana sang poquet a poquet, però sense cap mena d'actuació per reduir-li les fuites vitals: una situació de feble hemorràgia que, amb el temps -és a dir, amb l'estructura i no pas amb la conjuntura-, pot esdevenir un gran bassiot de sang.

En efecte, amb diferents investigacions, amb formats distints, però amb sòlides referències empíriques sustentades sobre la més solvent literatura econòmica, un seguit d'economistes balears, persones reconegudes, experts en economia regional i en macroeconomia, notifiquen una realitat tossuda i recurrent: que l'economia balear es troba emplaçada en una cruïlla, que té condicions dispars a les anteriors fases d'estancaments i/o recessió econòmiques, i que no es pot esperar que tot just el mercat actuï per redreçar una situació que, en clau internacional i atenent l'existència d'espais força competidors, és cada cop més preocupant. La temàtica no és netament balear. Altres economies regionals passen per escenaris consemblants i les seves administracions, conjuntament amb els agents econòmics i socials, dissenyen postures comunes per acarar els reptes del futur. El cas més il·lustratiu, d'enorme transcendència com a exemple referencial, és el de Catalunya, on s'han donat passes decidides per posar fonaments més sòlids, amb l'objectiu de dotar de majors fortaleses i oportunitats la pròpia estructura econòmica. El pacte català és un gran acord de la Generalitat amb les patronals i els sindicats, després d'un any llarg d'intenses negociacions, de veure els problemes de cara sense amagar-los darrere les conjuntures, i amb una gran finalitat: millorar la competitivitat de l'economia catalana en un món presidit per la globalització econòmica. El document -coordinat pel catedràtic Josep Oliver, de la Universitat Autònoma de Barcelona-, de poc més de quaranta planes, advoca per sis eixos referencials: les inversions en infraestructures de transport, la millor dotació de capital humà, el foment de la cohesió social, l'aposta clara per la I+D, programes de finançament de l'activitat empresarial i l'esperonament de les exportacions. La particularitat que fa d'aquest esforç un projecte tangible és la dotació pressupostària: un total de 2.625 milions d'euros, dels quals 456 milions ja s'adscriviren al pressupost 2005. Una iniciativa, doncs, ben explícita que no renuncia, endemés, a aconseguir finançament estatal que comprometi la reorientació del model de creixement a Catalunya, sobre dos pilars crucials: l'increment de la productivitat de l'economia i la millor dotació d'infraestructures que articulin el territori català amb espais geogràfics amples, decisius des de la perspectiva economicosocial dins l'àmbit de la Unió Europea: l'Euroregió de l'Arc Mediterrani.

El contrast balear és evident. El Govern i algunes patronals segueixen mirant al cel, per veure si plourà, quan a d'altres indrets ja han començat a comprar paraigües. La necessitat d'un gran pacte econòmic és peremptori a la nostra comunitat. Val a dir que s'han produït intents lloables per aportar documents de treball: tant des de les patronals com des dels sindicats i de la Conselleria de Turisme, existeixen papers que enfoquen el tema sectorial des d'òptiques més generalistes i menys aferrades a la conjuntura estricta. Però aquesta documentació no sembla haver donat fruits d'enteses, per ara. I es centra sobretot en la qüestió, determinant, del turisme, sense plantejaments més globalitzadors de l'economia balear, on el concepte de «turisme» hauria de ser molt més laxe que la vinguda de visitants i la seva evolució i despesa. La voluntat política es troba a la base de projectes comuns per a fer més sostenible el model de creixement de les nostres illes. Posar el tema en marxa requereix, per damunt de tot, tenir clar un interrogant: cap a on ha d'evolucionar l'economia balear? I això infereix coratge, capacitat de negociació -en piazza i en palazzo, com diria Maquiavel-, voluntat inequívoca d'escoltar els discrepants i, molt clarament, tenir ben present que tot plegat no té -com sempre he dit- un cost zero.

Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica de la UIB

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris