cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Temes pendents

Una de les funcions de la lectura és justament fer-nos témer d'aquells temes que tenim pendents, d'aquells buits en el que deim la nostra «formació», certament sempre incompleta. Perquè no som capaços de tolerar les nostres ignoràncies. La condició humana ho vol saber tot. O gairebé. Descobrir els buits o les omissions en els nostres coneixements no ens deixa mai indiferents ans ens estimula a omplir-los o reparar-los.

Aquest ha estat el cas amb la meva lectura del número 3 (segona època) de la revista Literatures, que publica l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la qual m'ha fet adonar -entre altres coses- de la mancança que suposa no conèixer, per exemple, un títol d'Eugeni d'Ors que he sentit esmentat tantes vegades com Gualba, la de mil veus (1915 i 1935). Ni tampoc la seva Introducción a la vida angélica. Carta a una soledad (1986). Ni tampoc la filosofia d'Eugeni d'Ors (1991), de Mercè Rius, que sembla que és del tot recomanable (sí conec l'obra del mateix títol, en castellà, de José Luis Aranguren, del 1947, que em va semblar molt decebedora). Sengles aricles, d'Adrià Chavarria i Raül Garrigasait, hi susciten, a aquest número 3, tota una sèrie de qüestions sobre l'obra d'un autor que, pels motius que siguin -segurament més que res per la seva defenestració i per la realització en castellà de la seva obra posterior- encara no ha estat degudament estudiada, malgrat la seva repetida invocació com a cappare del Noucentisme.

Dos altres articles que m'han interessat de bon de ver han estat el d'Àlex Broch, en el qual planteja la conveniència d'estudiar fins a quin punt -al costat de la que denomina «crítica militant»- s'ha donat una crítica més sistematitzada, preocupada per establir les directrius teòriques que poden servir de base a l'esmentada «crítica militant», i especialment el titulat Els espais de la creació poètica: territoris fronterers, de Jordi Condal. Aquest darrer es tracta d'una revisió molt personal de deu poemes publicats entre 1951 i 2003, revisió que, entre altres coses, ve a confirmar una vegada més edictum citat d'Octavio Paz: «L'obra d'art és sempre infidel al seu creador. L'obra d'art diu més del que l'artista s'havia proposat. L'art és un més enllà. L'art diu alguna cosa més i, gairebé sempre, alguna cosa diferent del que l'artista va voler dir». L'autor hi fa una incursió en la frontera o les fronteres -singular o plural?- de la parenta pobra o rica amb la desraó. I es planteja cruament el problema de la continuïtat en tan estranya escriptura: «és possible escriure un llibre de poemes darrere d'un altre sense creure que es té una missió històrica a complir?».

Però he de confessar que el que m'ha impressionat més d'aquest repàs d'alguns confins de la poesia ha estat el poema final seleccionat, El silenciós, que comença: «Sis bronzes grisos d'alba. Tu dormies...». Jordi Condal ens explica: «Margalida Pons va escriure aquest poema amb menys de vint anys. La protagonista d'aquests versos deixa l'amant i fuig». Jo no sé si aquesta és la descripció més adequada del que diu el text del poema. En tot cas, em sembla que no se correspon o no acaba d'encaixar amb el títol, en masculí. Però sí estic totalment d'acord amb la valoració que fa quant a «l'eficàcia expressiva del poema», centrant-se en el vers «quan el tren ja arribava al segon pont», del qual ens diu que «dóna una idea clara de distància, si es vol simbòlica: no fou de manera immediata però tampoc no gaire més tard. Després del primer pont i just abans d'arribar al segon. No sabem de quins ponts ens parla i de si efectivament eren a prop o lluny, però ens comunica una sensació concreta d'espai, i més que res de temps». Admirable lectura d'un poema sens dubte antològic que crec que ens havia passat per malla i al qual cal fer justícia.

Bartomeu Fiol, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris