nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Islam i democràcia

Ja s'ha dit i escrit moltíssim aquests dies sobre l'afer de les vinyetes de Mahoma. Servidor, sincerament, ho compartesc gairebé tot. Perquè siguin quins siguin els accents que s'hagin posat en les opinions expressades, totes elles tenen una part de raó. És cert que hem de reivindicar sense escletxes el dret a la llibertat d'expressió, però també ho és que el seu exercici no és absolut, que té límits. És oportú observar que en una situació de confrontació i crispació s'ha d'anar alerta amb les provocacions gratuïtes, però em sembla igualment clar que el fonamentalisme islàmic s'aferra a qualsevol anècdota per excitar el seu missatge d'odi antioccidental. Sembla evident que des de molts sectors del món islàmic es promou una campanya més o menys planificada per intensificar el xoc amb el món occidental, però a mi no em sembla menys obvi que als sectors occidentals favorables a la guerra d'Iraq i a altres intervencions contra països àrabs, la reacció exagerada i desproporcionada a l'afer de les vinyetes els ha anat de perles per justificar el seu discurs. Què voleu que us digui: l'entusiasme d'Aznar reivindicant fa pocs dies la llibertat d'expressió, i l'ardor amb què nombrosos líders islamistes han exigit respecte i tolerància envers les seves creences, em semblen sospitosos; com les dues cares d'una mateixa moneda.

Winston Churchill va dir que quan esclata una guerra, la primera víctima és la veritat. Entenc que l'estadista britànic es referia al fet que els respectius aparells de propaganda manipulen la informació i escampen mentides per justificar la seva raó contra els enemics. Però aquesta dita també enclou una idea més subtil: en totes les guerres, a mesura que el conflicte avança cada vegada és més difícil mantenir postures matisades i d'equilibri. La dinàmica de qualsevol guerra condueix a una progressiva simplificació dels arguments i els discursos, a una esquematització de les posicions: o estàs amb uns, o estàs amb els altres.

Doncs bé, em nec a entrar en aquesta dinàmica. Supòs que és cert que estam en guerra. En la guerra global contra el terrorisme. Així i tot, em resistesc a caure en la temptació de la simplificació i el reduccionisme, em nec a caure en els paranys de cap dels dos bàndols. Per això, no accept l'afirmació rotunda i absoluta que Islam i democràcia són incompatibles, justament perquè això equival a donar la raó als intèrprets integristes d'aquesta religió. És cert que l'Alcorà permet una interpretació obcecada, fonamentalista i àdhuc bel·licista, però també la Bíblia ha donat peu històricament a la justificació de les Croades, la Inquisició i les guerres de religió. I francament, qui avui afirmi que no es pot ser jueu o cristià i ser alhora demòcrata i modern, crec que té un problema.

Els fonamentalistes islàmics són els primers que exclouen com a «no musulmà» qualsevol intent reformista i democratitzador que es promogui des de dintre del món islàmic. Ells són els primers interessats a anatematitzar i excomunicar qualsevol interpretació no literalista ni teocràtica de l'Alcorà, qualsevol intent d'avançar -i ja em perdonaran la terminologia occidental- cap a la modernitat i la secularització dins les societats de tradició islàmica. La nostra pitjor equivocació seria donar-los la raó. Per contra, hauríem de ser permeables i contribuir a l'amplificació de veus com la d'Irshad Manji, la coneguda periodista musulmana canadenca, d'origen ugandès, que en el seu llibre Els problemes de l'Islam (Proa, 2003) presenta els milions de musulmans de tot el món com les primeres i principals víctimes de la tirania dels seus líders, i els exigeix que surtin del silenci còmplice, que abandonin la passivitat i el victimisme i assumeixin amb coratge el repte de la seva emancipació personal i col·lectiva. És feina seva, cert. Però ens hi haurien de tenir al costat. Si el missatge que els arriba de la intel·lectualitat i l'opinió pública occidental és que l'Islam no té remei, serà molt difícil que es puguin teixir complicitats per guanyar un futur compartit.

Miquel Àngel Maria, professor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris