nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

La pau

Deia Zapatero divendres passat que la fi d'ETA és pròxima. Esperem-ho. Hi estigui o no, del que no hi ha dubte és que els terroristes i en general tot el moviment nazi basc saben que estan derrotats. Fa temps que ho saben. Políticament la victòria de la democràcia se pot fixar en el fracàs del Pacte d'Estella, la darrera i desesperada operació dels nazis per intentar prendre el pèl als nacionalistes i, al seu través, forçar la democràcia a acceptar allò que sempre ha estat inacceptable. Fou una victòria que no hauria estat possible sense la Llei de Partits Polítics ni l'èxit encadenat del setge policíac i dels serveis d'intel·ligència. I, a la vegada, afavorida pel context polític internacional després dels atemptats de Nova York. En algun moment entre el 2001 i el 2003, tant la direcció terrorista com la seva terminal política degueren entendre que el seu futur era zero, que estaven derrotats i que només els quedava un camí: negociar. Possibilitat que se'ls obrí amb el Govern Zapatero. Que se'ls permetés la rendició sobre la base del Pacte d'Ajuria Enea, que preveia mesures de gràcia individual per a cada delinqüent. És així com ha de passar. Si qualsevol narcotraficant, assassí o xorisso té dret a la reinserció social, un delinqüent que hagi estat les tres coses o dues alhora no pot ser tractat diferent pel simple fet de delinquir en nom del nazisme. Tant se val que un delinqüent ho sigui per tenir una infantesa desgraciada, per ser nazi o per la seva cobdícia econòmica sense escrúpols. Té dret a la reinsersació, segons el nostre ordenament judicial i constitucional que no preveu l'aplicació de la justícia com a venjança sinó com a instrument per a la recuperació social.

Llavors, la rendició nazi s'escenificarà amb moltes paraules. És ver que poden resultar ofensives segons quines. Però no cal perdre de vista que sempre tot moviment organitzat en contra de la legalitat, quan és derrotat a la fi i de forma inapel·lable, cerca eufemismes per intentar dissimular l'evidència. Per ventura ara estam en aquesta fase. La de fer creure als pobres desgraciats que se cregueren les al·lucinacions dels caps nazis que la seva bogeria va servir per a qualque cosa. És el que sembla. I per això és creïble que aquesta vegada en efecte estiguem davant de la fi de l'aberració. També és ver, però, que el camí marcat, que és el Pacte d'Ajuria Enea, que fou votat -cal recordar- pel PP, té, emperò, una paret enmig que bloca el pas. L'odi sembrat per la propaganda terrible dels aparells d'Aznar ha fet creure a milions d'espanyols que sense aplicar el dit pacte se podria arribar no només a la victòria sinó també a la venjança. La victòria ja està aconseguida i en una part molt important és gràcies a la decisió d'Aznar. Però la seva malaltissa obsessió enfosquí la gran aportació feta pretenent una rendició humiliant, l'escarni públic i, en fi, una escenificació que, se vestesqui com se vulgui, tenia expressa voluntat de venjança. La recepta per intentar tornar al sentit comú és fàcil: que el PP, com diu Zapatero i repetim tants i tants, torni a la responsabilitat. Tanmateix un odi tan intensament conreat no se soluciona amb simples paraules i desig que s'esvaesqui. Calen accions que demostrin responsabilitat compartida.

És per aquí que allò que recepta el president als conservadors s'ho hauria d'aplicar ell mateix. Li ho recordava el seu diari dissabte: que a aquests efectes la irreal pretensió -lògica dins el terreny del teatre polític del cada dia- de «l'aïllament» del PP no serveix per a res. Que sense el concurs decidit, no només del PP com a partit sinó de tot l'univers sociològic i orgànic conservador, no serà possible fer la passa final. El que no deia el diari, però tothom sap, és que en un procés així és imprescindible que la part conservadora de la judicatura hi estigui d'acord. Perquè en cas contrari, en un ambient de crispació social, la mera aplicació estricta de normes legals que pretenien conduir, i ho han fet, a l'actual situació podrien paradoxalment ser usades a la pràctica -i sense necessitat de presumir-hi mala fe- per rebentar el procés. I són normes, lleis, que, per altre costat, no es poden derogar perquè són la força de l'estat de dret.

La pau és possible. Segurament, com diu Zapatero, és pròxima. Com mai no ho ha estat. Però amb l'acord de PSOE, el PP i de totes les estructures de l'Estat. No se veu com ni quan ho pactaran, però ho hauran de fer. No hi ha més remei.

Miquel Payeras, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris