algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
22°

Ha mort Martí March: ha mort el telègraf

Diuen les cròniques -sense massa enrenou- que s'ha clausurat el telègraf. No ve d'aquí, però el periodisme clàssic també ha mort amb l'artifici que l'ha sustentat. El periodisme habitual va néixer, com aquell qui diu, amb el telègraf. Un rere l'altre els periodistes havien de passar la crònica de la guerra de seccessió americana cada dia i tenien el temps comptat, així que s'inventaren la fórmula de la piràmide invertida per donar abast a la notícia de cap a cap de l'estat: qui, què, quan, on, com i per què. Tot un estil. Tot un gènere. La resta, vanaglòria personal: el mitjà fa la finalitat. O a l'inrevés, tant se val. Un cronista havia d'esperar que l'altre acabés per passar la crònica i era qüestió de temps. Són les batalletes d'altre temps, quelcom a oblidar. Res no és ara com abans (o tot és igual) i el futur se'l menjaran els joves. Per suposat. Quan el telegrama ja només servia quasi per enviar un «pésame» urgent (per exemple, als fills de Martí March -cosa que jo mai no faria- m'estimaria, cinquanta vegades més, poder petar la conversa cinc minuts amb don Martí cremant la cigarreta i el somriure), ben segur que, per urgència o per distància, hauran arribat sentides disculpes d'inassistències als familiars per mòbil, que es resoldran amb respotes immediates d'acceptació de dol. Són els temps que corren. Conec en Miquel Àngel de quan feren volar Carrero Blanco. En Martí Xavier, que tenia una nòvia al carrer Puresa. A Joan Carles, més jove, li he seguit les passes de metge i funcionari. Però em dol, sobretot, l'absència de Felip, que era com el seu pare, don Martí: clarivident. Publica, el diari El País, una memòria gràfica de la transició a nivell d'estat on hi falten molts de mallorquins traïdors que eren a la Moncloa. La transició, per jo, és, parcialment, Martí March, més enllà de l'amistat amb Miquel Àngel, company de classe. I en Felip, visionari. L'advocat simpàtic, sempre raonable amb Pollença al cor, fumador i pervers de pensament, sensible i, per sempre més, batle de Pollença, són una fita: era llenguatge Morse: un bon entenent: un immillorable comunicador; sovint equivocat, sempre afable. Mai no va haver de menester un telèfon mòbil. (Com es fa per transmetre el sentir d'un traspàs per un mòbil: ja hi deu haver maneres, encara que jo no les sé emprar!).

Diuen que les grans companyies de fotografia, de matèries químiques primeres, també abandonen el rodet i es tiren a la tasca digital. Ja ho deia el meu batle republicà: l'escola està feta i cal llegir la premsa del contrari. (El contrari potser sia ara la indústria digital, Tampoc, ho sé. O no ho tinc massa clar: s'han fet més fotos en un any que en 160 anys d'anys de la fotografia). I encara hi ha qui vol fer la història de les barriades de Ciutat. Si troba padrí jove! És fàcil si no emprenya! I la qüestió és no emprenyar, encara que la història sia sempre emprenyosa!!

l l l
Joan Mas Quetglas diu que Mallorca més que l'illa de la Calma és una illa de silencis: qui arraconen, qui ignoren, qui silencien els editoretxos aquesta setmana del llibre en català? Qui no està afiliat al sindicat de les lletres? Quin negoci hi ha entre mans? Els que vol el Govern? Potser sí. Com sempre. Sempre hi ha l'excusa burocràtica i la cara guapa!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris