nubes rotas
  • Màx: 25°
  • Mín: 25°
26°

Ni cara ni ulls

Em dol. Em fa mal a la melsa el saber arribar a la conclusió que si avui els diaris no parlen de morts en atemptats a Iraq, no és que no n'hi hagi hagut cap: podria ser ben bé que sigui perquè els assassinats sols són dos o tres, i no es considera noticiable. Que si aquest matí els USA no amenacen a ningú, no fan ofertes d'envair enlloc, no és per manca de ganes: és perquè, potser en Bush té conjuntivitis i madò Condolezza les hemorroides remogudes, oh, quin desfici. Mira que em dóna esbiaixades vibracions, aquesta dona! A part que ja tenen ben decidit i programat qui pot tenir permís per emmagatzemar armes nuclears i qui no. El dia d'avui. Demà ja ho veurem. Té ferro això. Perquè, amem, és un parlar, si jo vaig amb un havà als llavis bones xuclades, quina autoritat moral tenc per a dir-te a tu que no fumis? Eh? Veiam... Quin criteri s'aplica en això de l'urani enriquit? La docilitat als senyors de Washington...? Va per punts com el futur permís de conduir...?

O aquella altra eruga de Síria, que comporta que els seus homenets de «bulto» peguin foc a les ambaixades daneses i noruegues, més que res perquè per allà dalt han publicat a la premsa una caricatura del profeta Mahoma. Toca-li el pontet i aplega, tu. Nous torquemadas, inquisidors furibunds, integristes intolerants, inductors a la crispació, el salvatgisme aprofitable... Ostres, que facin ells també caricatures del Sant Crist de La Sang, o el de «Los Faroles», que cantava n'Antonio Molina, o qualsevol altre, i així empatats, punyeta, tant fanatisme. A damunt, si són mitjanceres o bones, les vinyetes aquestes, la revista El Jueves els ho publicarà ben segur, bons són ells per armar gresca toca dallonses. El món islàmic va de brega, baralladissos a tot carbó, gent mal pasturada, potser han rebut de demés, els han omplits els odres i ara han d'emmerdar, el geni més curt que la vista, que ja és dir molt. I els manipulen, instiguen, inciten, se n'aprofiten de la ignorància del cabrum, la incultura... Han de convulsar. També recollirien signatures com qualcú de per aquí que jo conec, si per a més fotuda no fossin culpables del greu índex d'analfabetisme regnant. I significassin qualque cosa, per aquells indrets, els noms de les persones envergats a un paper.

Per això mateix, quan trob notícies de violència «de baixa intensitat», la tendència és a somriure, una certa empatia. Com és ara aquesta feta: «Jutjada de nou la dona que escrigué una novel·la contra el seu marit». Ei! Un puritano pervertido es titula el totxo, però no la cerqueu a les llibreries perquè el jutge l'ha retirada de la circulació per insults i greuges, que no es pot escriure segons què, madona, maldament sigui vera. Resulta que conta per escrit fil per randa les eixides, segons ella, del seu ex devers una casa de bagasses del carrer Reis Catòlics. Se les llogava de dues en dues i la «madama» de propina, cony, el verro de possessió aquest, sempre segons ella. Mentre, la seva santa esposa, la novel·lista ocasional, a ca seva bons badalls i ahucs a la lluna. I ell venga presumir de cast i pur i fent catequesi als ninets d'una parròquia de molta anomenada, quan era ella l'obligada a la continència. Millor dit: a l'abstinència absoluta, no bufar cullera, teranyines pels baixos, redéu... Rabiosa, va i escriu una novel·la, en lloc de venjar-se de la manera més lògica: tornant-li les banyes puntualment, una per una, que no és ver? No en volia sentir d'altra. Una novel·la. Molta feinera va tenir, mirau que us dic.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris