nubes dispersas
  • Màx: 20°
  • Mín: 19°
19°

Conèixer Palma, o la perifèria sense mites

Servidor va néixer -o ma mare em va tenir, que no sé ben bé si és el mateix- al que ara es coneix com ePasseig Marítim. I m'he esforçat des d'aquell moment, a la meva manera, a conèixer Palma. Amb aquest mateix títol vaig escriure un llibre, ara fa vint anys, dedicat als estudiants, que, per cert, hauria de pensar a actualitzar i reeditar. Al llibre havia fet una divisió, per estudiar millor Palma, entre la ciutat antiga, els barris de les eixamples i els barris de la perifèria, aquests, els més allunyats dels casc antic. No és la meva pretensió fer-los una lliçó de geografia urbana, sinó fer avinent que així com el centre té història, ficció i mite, la perifèria i resta de barris de Palma, en curtegen. Vull dir amb això que, i és ben normal, la part més antiga té cròniques medievals, relats d'escriptors de la renaixença i del costumisme, d'en Robert Graves i tot, i així successivament; i, en canvi, els barris, amb històries més recents -alguns eren horts i ametlerars fa dos dies- tenen carència d'algú que, escrivint dues retxes, hagi col·laborat en la seva mitologia. I no crec que sigui just. Mirin, els pobles de Mallorca, per petits que siguin tenen tots el seu escriptor o escriptora que ha glossat, rellegit -mitificat, per tant- el seu entorn; vegin els exemples sumaris de Maria A. Salvà per Llucmajor, Baltasar Porceper Andratx, el pare Ginard per Sant Joan o Jaume Santandreu per Manacor, i en canvi, les barriades de Palma, molt més populoses, joves i enèrgiques són, la majoria, orfes d'aquesta feta. Pobles i llogarets habitats per quatre rates tenen les seves jornades d'Història Local; tanta sort que vaig veure fa poc, bona idea, que n'Albert Herranz havia organitzat les Jornades d'Història Local del barri de Santa Catalina. Esper que en segueixin més.

També és ver i és cert que, com diuen els antropòlegs Marc Morell i Jaume Franquesa, en una bellíssima reflexió, Ciutat: patrimoni de centres i marges, «el Centre és el centre dels ciutadans i de les seves vindicacions que el fan escenari de la vida pública del conjunt de la Ciutat, escenari d'aprovació i de contestació». També té, però, els seus marges, el centre històric, s'hi refereix comentant la destrossa del barri de sa Gerreria, Andreu Manresa: «Aquesta Palma dura i de misèria, humil i artesana, amb escassa literatura i llinatge». El cas és que vaig escriure un apunt sobre el barri palmesà dels Hostalets d'en Canyelles i el cinema Dorado i alguns companys visqueren com a seu el meu memorial, gent de Son Canals a Son Fortesa, de Can Capes i es Rafal; moltes d'aquestes denominacions que són avui intrabarriades de Palma. Perquè, aquesta és una altra, la riquesa toponímica de les successives eixamples (Calvet a 1901, Alomar a 1943...) va ser soterrada pels carrers nous i les casetes de planta baixa i hortet. I després per les finques de pisos. He anat al «Plano General de Reforma de Palma» de 1917 (que no es va dur a terme) d'en Gaspar Bennàzar, i només a l'entorn de les Estacions hi he apuntat: Son Real, Son Ventayol, Son Sunyeret, Can Ramonell, Ca na Llobera, Can Faxina, Can Curt, Can Pere Magí, Son Coc, Ses Enramades, Can Esteva, Can Brusca, Sa Vela d'en Marí, Cal Senyor Lluc, Ses Set Aigües... aquesta darrera situada entre les vies del tren de Sóller, del tren Inca i ePont del tren, que, com sabem, l'havia projectat el mateix arquitecte Bennàzar.

No em vull referir, concretament, a qui ha escrit llibres informatius sobre barriades, com puguin ser el cas d'en Lluís Fàbregues i el Terreno, o el capellà Santaner i Santa Catalina, o el meu company Antoni Ginard sobre sa Indioteria, sinó a una altra cosa més de costumari, de trama novel·lesca o de descripció poètica. He trobat cosa, efectivament, ho he consultat aquí i allà. En Gaspar Valero m'ha dit que ja ho tenia en marxa, i de fet a un llibre seu, Palma Ciutat de Narrativa, dedica un itinerari a voltar peMolinar i Can Perantoni, ses Quatre Campanes i es Cementeri, la Reai el Jonquet, el Terreno i sa Plaça Gomila, de la mà de Gabriel Maura, Miquel dels Sants Oliver, George Sand, Pere d'Alcàntara Penya o Jaume I; no és, tampoc, exactament això. Però, vet aquí que hi he trobat una nota d'en Josep Maria Llompart sobre Son Espanyolet i Son Cotoneret, Elogi del barri; diu Llompart : "«M'abelliria fer... la lloança de les velles i de les noves barriades populars de Ciutat. Aquests barris problemàtics, difícils, deixats de la mà de Déu, i més encara -no cal dir-ho- de les polides mans del regidors... les barriades fora porta, aquells campaments que creixien a l'entorn de Ciutat, voltant-la d'un cinyell de sang nova, popular i proletària». Ara anam, era això: són aquests barris.

La veritat és que he anat trobant material, que s'ha d'elaborar. Però no vull acabar sense el que per a mi és un paradigma d'aquesta recerca, el cas del barri de la Soledat i el seu poeta Rafel Jaume (1928 -1983). Vaig pensar en ell, perquè quan en Tomeu Bauçà (-per cert: on deu ser? De Suïssa estant m'ha desaparegut-) redactava la seva tesi doctoral -Plaça de la Boira. Vida i obra poètica de Rafel Jaume-, ja em va demanar que li situàs en un mapa, tot un seguit de topònims, de l'entorn de la Soledat fins aCarnatge, que sortien en l'obra de Jaume. El barri, com a entorn territorial del poeta fou objecte creatiu, i recreatiu, protagonista important de la seva obra, de tota, encara que els seus reculls Tros de Ciutat, Plaça de la Boira i Quintets per a corda i poal, són construïts amb els records, les vivències i els personatges que l'enrevoltaven a la Soledat, quan la Soledat era com un poble, entre horts i gent que anava a cercar carretades d'alga per femar i tothom, com als pobles, tenia malnom, i obrers i obreres feien feina a la fàbrica de flassades de Can Ribes: «Mirau, això és la fàbrica. Ella sola / ocupa la meitat del barri. Sembla / un gros ocell d'ales esteses. Dóna / treball a molta gent. És estimada... Una aigua tèbia / corr cap al torrent per una síquia / on dempeus neden els nois trapassers. / Mirau, això és la fàbrica. Això era». Ell vivia al carrer de Son Nadalet, i els carrers són protagonistes principals, descriptors en mans del poeta d'una força excepcional. «Si un arbre en lloc de fulles / tragués per esponera / carn com la nostra carn / faria la mateixa / ombra que fa Sa Roja». «Sa Roja» era una sineuera que vivia acarrer Regal, pesava més de 130 quilos, un dia caigué a un pou de merda i els bombers la varen haver de treure i, ja que hi eren, li donaren manguera per fer-la neta. Solitari i rar, com el nom que posà a la seva llibreria, «Cavall Verd», al carrer de l'Argenteria, tenia la percepció ben esmolada: «En el descans del cine / havíem d'aixecar-nos / i saludar al «Caudillo». / L'Autoritat volia / que féssim moviment». Home irònic («Entre els treballs humils / aquest del dit petit./ Com la flor de l'abella, / treu la mel de l'orella».), fou espectador de primera fila del canvi de la ciutat de Palma: «Quan era al·lot els horts enrevoltaven / el nostre barri com una corona... Horts que acabaren com acaben tots: venent-nos com dones de la vida, / no per cinquanta duros, per molt menys». No ens hem de fer il·lusions, caldria per entendre bé Ciutat, ara, fer una volta per la Soledat, i sabríem tot d'una que la nostàlgia és un atribut que, de vegades, no ens podem permetre. A no ser com una mitologia menor de nosaltres mateixos

Climent Picornell, professor de la UIB

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris