lluvia ligera
  • Màx: 26°
  • Mín: 25°
26°

El xocolater de Sueca i altres raons...

Aquestes vacances de Nadal he fet una visita al País Valencià. Vaig fer la «meva València». És a dir, vaig proveir-me d'un mapa i hi vaig fer el turista. Hi havia estat altres vegades però sempre del braç d'un amic i això feia que no arribàs a orientar-me mai. Podreu entendre, així, que vaig perdre els meus passos pels llocs més emblemàtics i a l'ombra del Micalet hi havia un mercat típic nadalenc. No hi som gaire afeccionat, però com que es tractava de fer el turista vaig badocar davant les paradetes. No sé si fou la gula desmesurada o el subconscient -ja saben que el tòpic diu de què és substitut la xocolata- vaig trobar-me davant la paradeta. I no fou només la llepolia allò que va atreure la meva atenció. Va ser el català polídissim de Sueca que parlava el xocolater. (Un dels més antics del País Valencià, amb museu inclòs). Vaig gaudir-hi molt escoltant-lo com donava explicacions sobre les qualitats saludables de la xocolata feta de garrofa. Tant m'hi vaig embadalir que vaig comprar-li'n una rajoleta, a ca nostra, abans en dèiem, lliura. Mentre mercadejàvem em va demanar d'on era. I jo li vaig dir que ho endevinàs. Va fer un tomb per diferents indrets dels Països Catalans però no va travessar la mar. Quan li vaig dir que era de Mallorca em va sortir com un pinyol de cirera i va dir: «Mos antenem, però no parlem el mateix idioma». La disquisició filològica, val a dir, que em va interessar. Ell va ser ben contundent i va dir: «sí, com els italians, si vénen italians també ens 'antenem' però no parlem el mateix idioma». Tornat de València, una amiga argentina em va convidar al seu aniversari i vaig presenciar una altra disputa filològica, en aquest cas entre una argentina i una mallorquina. La primera sostenia que parlava castellà i la segona que parlava espanyol. Que no els passi per alt el matís: cap de les dues qüestionava que parlassin llengües diferents, era una qüestió de noms, senzillament. (Tot i que ambdues sabien que «coger» per a una significava una cosa, agafar, i per a l'altra una de ben diferent, boixar. I no se n'estranyaven, de la diferència!).

És la cosa més normal del món que el xocolater pensàs el que pensava i les dues dones també. L'estatus quo lingüístic d'aquest Estat ha menat a empeltar aquesta creença en la gent, de la mateixa manera que els musulmans creuen que el ver déu és Al·là i els de per aquí que és Déu. Diria que des de la Decadència, des del segle XVI, quan la Corona Catalana perd pes específic i la Cancelleria Reial deixa de ser una institució dinàmica, vertebradora i cohesionadora lingüística, la descohesió idiomàtica ha estat la nota dominant. Però ara no estic per fer una disquisició històrica del tema. Allò que m'interessa és el que pensa la gent, allò que en dic «estatus quo». I si la gent pensa el que pensa és perquè ha rebut estímuls, pòsits pseudocientífics, que l'han induït a pensar això que pensen. Dit d'una altra manera, el miracle hauria estat que el xocolater de Sueca hagués pensat una cosa diferent de la que em va dir. Perquè els «ensenyaments lingüístics» que han arribat a aquest senyor han anat en aquesta direcció, amb mínimes variants: «a Espanya hi ha una llengua universal, font de sabers i de cultura i que serveix per anar per tot el món, que és el castellà, i llavors hi ha llengües regionals, no sabem quantes, d'ús casolà, restretes, ràncies, curtes de mides...» -pensau que n'Hernado pensava el mateix, si fa no fa-. I quan ha estat possible, perquè hem viscut en un període de democràcia, tornar a cohesionar la llengua catalana han aparegut campanyes difamatòries, malintencionades, demagògiques i tot el que vostès ja saben tendents a sembrar la confusió i a atiar reaccions viscerals de la gent que ells mateixos havien introduït via, per exemple, Catecismo patriótico españo, i altres derivats o per formes més sibil·lines. (Dimecres passat el Doctor Solà n'assenyalava una, des de l'Avui, una enciclopèdia escolar que es distribueix amb un diari d'abast estatal). En definitiva, allò que no hi ha hagut ha estat racionalitat i molt menys pedagogia lingüística. Ara, amb l'aprovació de la reforma estatutària del País Valencià, s'ha tornat a cometre el despropòsit de fomentar el disbarat lingüístic -amb els vots del PSPV, del PSC i del PSIB i del PP del filòleg Melià i Caulès o de Jaume Juan, professor d'institut i altres suposades eminències-. No cal ser tan ingenus de creure que ha estat un error tàcit. La cosa, i ja em perdonareu, té molta més mala llet. No ens estranyi que si volen seguir per exemple un partit de futbol en directe per Terra us aparegui, entre la tria idiomàtica, el valencià, com a diferent del català. Si els pares de la pàtria no hi posen remei, qui n'hi posarà? Qui redimirà de l'error el xocolater de Sueca?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris