nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Guerra pel procés de pau

L'Estat espanyol en línies generals no disposa d'un bon currículum per brindar-se al món com a intermediari entre civilitzacions. Els seus principals representants institucionals més aviat s'han sentit sempre més còmodes en escenaris de bel·ligerància i de confrontació que en àmbits de pau i de diàleg. Castella no té una història d'allò que en podríem dir d'arbitratge internacional, ni disposa de legitimitat com a mediador i integrador en els moments clau del seu passat i del seu present. Ho va escriure amb una certa profunditat Carles Cardó, durant els anys quaranta, des del seu exili voluntari arran de la victòria i la institucionalització de la intolèrancia a l'Estat. La primera transició postfranquista reivindicà l'amnistia política i aconseguí gestos inimaginables per part dels aparells de l'Estat, empesos per una ciutadania que ambicionava escenaris descontaminats i que no impedissin avançar. Ara, mentre transitam a una segona transició, marcada pel revisionisme i la nostàlgia de les cadenes, hom percep que ara no seria possible ni l'amnistia, ni la llibertat que la societat espanyola aconseguí durant la segona meitat dels setanta. Diàriament, entre tots segurament, ens dedicam a escalfar-ho tot, sense mesurar en excés les conseqüències de tot plegat. I, així, justificam un model de justícia que ens recorda el talió; condicionam i embrutim el pensament de la ciutadania més fràgil; sumam qualsevol argument ambigu a l'inventari de greuges, especialment si tenim ocasió de captar l'atenció dels mitjans de comunicació; i, sobretot, ens dedicam a qüestionar-ho absolutament tot a partir de la necessitat que el pitjor camí possible és el relativisme. Al final, hom té la impressió que aquells que diuen voler la pau prodrien acabar fent apología del terrorisme o, com a mínim, fent de la guerra un model permanent de fer política.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris