cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

L'humor que ens cal

No entenc com encara no s'ha estrenat, o anunciat, si més no, una òpera sobre la vida i obres de Diana Spencer, i ho he repensat ara que s'escau l'enèsima provatura d'Al Fayed pare per establir la implicació dels serveis secrets anglesos en la mort de la princesa i d'Al Fayed. Malgrat les sospites que la maniobra (fabulosa i inversemblant: els espies anglesos haurien cegat el xofer de la parella amb un raig làser) ha originat, Lady Di és de cada dia més un personatge immortal, d'aquells que no acaben de morir mai o, millor, d'aquells que donen rèdits després de morts, amb independència del dret que té tothom, fins i tot les princeses que ja en vida van descansar d'escreix, al descans etern.

L'òpera podria ser substituïda per una telenovel·la -ja n'hi ha un parell, que no fan justícia a l'exprincesa-, però des d'un telefilm o similar es fa difícil irradiar l'esperit d'adhesió col·lectiva que aplegà en vida la protagonista, així com és difícil mostrar damunt l'escenari el curiós sentiment de fraternitat unidireccional que les multituds van emetre cap a aquella dona incomparable. Fins i tot els àrabs, tan aliens als gèrmens nuclears (i que ningú pensi en cap connexió iraniana) de l'aristocràcia europea, van participar en aquella orgia sentimental de la plebs vers aquella princesa psicodramàtica, asexuada, anorèxica i lisèrgica, o s'hi sentiren temptats. Els tories van ara darrere l'enèsim (també) intent de limitar els poders de la monarquia britànica, però no haurien d'oblidar que els darrers ponts de l'aliança de civilitzacions van ser dissenyats (no hi va haver temps per més) sobre l'apropament dels alts llinatges britànics a la sang blava islàmica, ni que fos per interessos mutus, alhora comercials i maritals.

Aquell esnobisme popular, si se'ns permet el tramat conceptual, exigeix ja de tot punt un llibret que, sense arribar als cims emotius de Donizetti o Bellini (ja no hi som a temps) ens tradueixi a l'escena el veritable poder d'aquella aliança tête à tête (o one for one), i la musiqui. No m'hi veig capaç de suggerir-hi una sola nota, però el guió primer de la història ha d'estar obert a la complicació inaudita d'aquella malaurada aliança, complicació indiscutible, entre altres raons perquè haurà d'aplegar personatges d'allò més espars (xeics àrabs, militars banyuts, professors de tennis -o era d'esgrima?-, amigues càndides, potentats eslaus, espies de sa majestat, un futur rei, un conductor drogat i begut i algunes altres figures corals) i perquè en deu anys no n'hem tret, segons Al Fayed pare, ni un borrall. En el primer acte, per exemple, Diana seria coronada reina d'Anglaterra, després de la defunció de la sogra i la immediata abdicació de l'hereu, ja amb seixanta-set anys, i del tot incapaç de viure sense esperar el tron. En el segon, Diana reina abdicaria igualment, pressionada pels qui en critiquen un romanç amb un financer àrab. En el tercer acte, arribat el punt dramàtic de l'enfrontament violent amb motiu d'uns dibuixets d'Al·là publicats a un parell de diaris danesos, el públic s'adonaria que el veritable perill prové de la incapacitat dels governants per guiar el poble cap al bon humor, i l'òpera culminaria en una escena còmica. En les versions més realistes, els escenògrafs haurien de comptar amb la dificultat d'estavellar un Mercedes-280 a 215 km/h damunt l'escenari, sense ferir més personatges dels necessaris, però això són qüestions tècniques que no obstaculitzarien la representació.

Les darreres notícies sobre els ninots de Mahoma han aturat els primers assaigs, però els anglesos, com qualssevol altres europeus, no volen deixar d'explicar al món sencer que la nostra civilització -la part que val la pena, com a mínim- està construïda sobre rialles, des de Tucídides fins a Ernst Lubistch, i que a còpia de rialles hem vençut tots els dimonis naturals i sobrenaturals. Per això, a fi i efecte de reduir les despeses i d'assajar els efectes politicomorals sobre una civilització que adora Diana Spencer i ídols similars, es podria pensar en una òpera bufa o en una òpera lleugera, però el tema universal de la parella desaparellada -i em refereixo als protagonistes, no a la cultura occidental i la cultura islàmica- exigeix una òpera com Déu mana. Quin Déu? Això ja és un altre tema, que ni tan sols una òpera podria aclarir.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris