cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
25°

Evémer ressuscitat

Per a què serveix l'insult? Què és el que més excita del fet d'insultar? Quins mecanismes es posen en marxa a l'hora de construir l'atac mitjançant l'insult?

És aquest un tema d'actualitat rabiosa, la tendència és remarcable en molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Aquest hàbit de l'insult espontani va arrelant i es confirma com un fet que pot esdevenir, amb el temps, i les ganes que hi posen alguns, d'una gravetat sense límits. Alguns apel·len als vells fantasmes que tants beneficis personals i col·lectius els han portat. Altres cerquen la manera de fer possible l'inimaginable. Les bestieses més greus s'han comès per pobles molt més cultes i civilitzats que els nostres.

Els mecanismes que arriben a fer possible l'insult injustificat o l'atac indiscriminat es posen en marxa quan algú es sent contrariat en el que són les essències del seu jo o del seu jo col·lectiu, el seu nosaltres. O, fins i tot, sense contrarietat, quan algú ataca un tercer i veiem ratificats els nostres desitjos, compartint les mancances de l'atacant. Diguem que existeix el mecanisme de recolzar l'atac.

L'home, un llop per a l'home. Els atacs i les atupades gratuïtes que un personatge o un col·lectiu descarreguen sobre un altre personatge o col·lectiu, provenen de forces totalment identificables, almanco en el seu origen més bàsic. Poden venir d'individus que es veuen complint una missió de posar ordre, de dur pel bon camí algú o fins i tot el de portar la disfressa de salvapàtries, un dels vestits més patètics i usats de la carnavalesca humana.

L'altre dia, rere el mostrador de novetats, ens arreceràvem entre novetats i vaig fer observar el que s'esdevindria a l'altre costat del vidre, a lescriptor i periodista felanitxer Andreu Manresa. Fou un número que poguérem seguir des del principi, sense cap tipus de sorpresa per la nostra part, vessant una preocupant indiferència cap a les altres persones que des de fora ens dedicaven tota l'atenció, a la vegada que representaven la seva funció, dirigits i motivats per un subliminal i antropològic movimiento nazional. Dues noies van reparar un llibre del mostrador, «eh, mirad!! mirad!: Todos los catalanes son una mierda (del Xavier Polo) eh! Venid! Venid!». Anaven a cercar el pinxo de la colla i com un eixam es concentraren una quinzena d'adolescents repetint el títol: «Eso, eso, una mierda! Sí! Eso: todos los catalanes sois una mierda!», exclamaven els cadells balcànics de l'Espanya d'Aznar. Davant la nostra nul·la reacció, començaren a desfilar xisclant «Arriba España!!» amb tota la ràbia del món. La pinta d'aquests nois i noies era d'una normalitat absoluta, dins l'estàndard del jovent de setze a desset anys. No duien turbant. Per altra banda, aquest mateix llibre no fa molt el comprà un senyor andalús amb quasi tota la seva família a Catalunya. Entrà, primer provocat pel títol i després el s'endugué motivat pel contingut, orgullós com estava del seu País d'acollida i de ser «tan català com el que més». La frase de Galinsoga anà omplint de ressons el carrer de l'Argenteria fins que s'allunyaren del tot. Els vianants no entenien gairebé res, però les frases i els insults els resultaren familiars. Disculpin l'obvietat, l'esgotadora i interminable temàtica, és aquesta una de les conseqüències de l'anomenat gir patriòtic del P.P. i part del P.S.O.E. Si això va així, què feim els polonesos a un Estat Espanyol on es fa apologia del feixisme i es rememoren les més velles consignes, públicament?

Una part de l'Església Catòlica actua fora de la Constitució, motivant des de les seves emissores la violència entre els ciutadans d'un mateix Estat. Per molt que el tema sigui el futur del nou estatut de Polònia, parlen en cristià des de la Cope? Qui vulnera més la sagrada Carta Magna? Quina teoria mengen aquests alumnes d'escoles de pagament on l'estament eclesiàstic és tan rellevant? Una part de l'Església catòlica viu un autèntic cúmul d'incoherències; així i tot, encara, per la seva heterodòxia no es pot comparar, ni de bon tros, amb el clero islàmic, que ha aconseguit fer baixar els calçons als governs europeus. La societat laica d'occident i la de l'orient viu moments molt delicats. Un senyor d'origen centreeuropeu, jueu criat a Catalunya, advertia aquesta setmana en una visita, a la llibreria, del mal somni que està revivint, i és realment patètic comprovar com l'ONU s'escolta aquesta gent.

L'església catòlica ja l'espifià fa molt temps quan sentencià: «estimaràs Déu més que el teu pare i la teva mare». El clero islàmic, encara, ho du a terme fins al límit. No sortiren als carrers pels seus germans iraquians morts injustament, abans i després de la invasió. No els calia sortir, un gran percentatge de la població iraquiana constituïa una de les poques societats laiques del món àrab. No sortiren pels morts i ara es revolten per unes vinyetes, mentre aquí discutim si són cans eivissencs o cans de conills, a dos anys de l'11-M i en un Estat on es subvenciona la construcció de noves mesquites, tot ben embolcallat de molt mal entesa i patètica tolerància.

Bush ja té el que volia. Deixa hipotecat el relleu al seu País i de retruc vol solucionar la manca de personal per cobrir tots els merders que ha encetat, involucrant els Països de la Unió. Com era d'esperar, la política dels seu govern porta Europa cap a l'abisme. Una Europa feble i avergonyida, que una vegada més no sap fer un cop sobre la taula i, molt manco, fer fora aquells del turbant que porten en la seva bandera més espiritual una gran esvàstica.

Àlex Volney, escriptor i llibreter

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris