nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 23°
22°

Quan Menorca eludí els botiflers

Fa unes setmanes vaig comentar-vos l'efemèride potser més aquilotada i important que haurà de recordar Menorca en el curs de 2006. Ho serà, específicament, des d'una perspectiva històrica. Us parl de la rebel·lió dels patriotes austriacistes de l'any 1706. Dèiem llavors que, animats pel donzell ciutadellenc Josep Miquel Saura i Morell, una immensa majoria de menorquins -incloses totes les institucions polítiques insulars- es van aixecar contra la solució borbònica a ocupar el tron espanyol en la figura de Felip d'Anjou. Així, des Mercadal estant, Saura proclamà Carles d'Àustria com a legítim rei. Les autoritats castellanes apostades a Menorca, però, s'hi oposaren amb mètodes esfereïdors. Al capdavant s'hi distingí el governador de l'illa, la figura d'un granadí acarnissat, en Diego Leonardo Dávila, que va desplegar, sense parpellejar cap sentiment ni fre, una repressió duríssima, en nom de Felip V. Els felipistes -també dits botiflers-, en l'afany de restaurar l'autoritat del pretenent francès, es van lliurar al saqueig contundent, ferotge, i sense límits. Començaren pel cap de Maó, des d'on tramaren l'avanç de la força d'atac contra la capital, Ciutadella, mentre enfilaven totes les poblacions intermèdies, de llevant a ponent. Abans d'arribar, però, a la contrada per on es colga el sol, el cap dels contingents francesos que havien arribat per reforçar la força armada de Dávila, el capità de navili La Jonquière, acampà en les immediacions de la vila de Ferreries. Va ser en aquest punt que els parlamentaris carlistes demanaren de signar les capitulacions i de retre's als botiflers. Era el 12 de gener de 1707, tres mesos després de l'esclat popular. El que s'hi pactà ha passat a la història amb el nom de les capitulacions de Ferreries.

Foren, al capdavall, unes capitulacions més aviat benèvoles per als vençuts, si tenim en compte el domini fulgurant que obtingueren els botiflers contra els alçurats, de cap a cap de l'illa. El pacte, a banda de donar permís de sortida al tinent de governador, en Francesc Net, en representació del governador proclamat pels austriacistes (i que no era altre que Saura, però que ja havia fugit a Mallorca), també inclogué un grapat d'aspectes. Entre d'altres, concedir el perdó general als menorquins; mantenir els privilegis i franqueses polítiques; i confirmar les autoritats municipals, sense deposar-les. També hi hagué promesa de respectar les propietats de les persones i de l'Església, tot i que, en aquell moment, una munió voluminosa de béns immobles, grans i petits, ja havia estat arrasada.

I bé: estampades les firmes en els documents de capitulació el 12 de gener, com dic en els camps de Ferreries, els botiflers, acte seguit, alçaren el campament, per tal d'entrar triomfals a Ciutadella, l'endemà dia 13. Aviat, un insadollable Dávila donà mostres de set de venjança, davant la benignitat de les clàusules de rendició. Féu, idò, una repressió per a l'escarment: vull dir, cruel i duríssima. Tots els béns dels rebels, incloses les rendes del bisbe i el capítol de l'Església, foren confiscades, imposà multes a dojo i enderrocà cases urbanes i rurals, com ara la pairal de Joan Miquel Saura, situada en el cor de la Ciutadella emmurallada, a tocar de les Voltes. I encara s'hagueren d'escoltar trenta-tres veredictes de pena capital, sis condemnes a galeres i catorze desterraments. A més, vint-i-quatre religiosos, així seculars com regulars, foren deportats a Toló, en terres meridionals de França. I, és clar, com a remat a tanta repressió afamegada, Dávila ordenà l'anul·lació dels privilegis polítics de l'illa. No hi cabien més humiliacions, ni més terrible desfici contra la personalitat secular menorquina. Entretant, el 19 de setembre de 1708, en aigües del port de Maó, una esquadra angloholandesa, comandada per l'almirall Leake, féu renéixer l'esperança entre els menorquins -i traduïm les paraules literals de l'historiador Hernàndez Sanz-, els quals, amb delirants mostres d'alegria, reberen els aliats de l'arxiduc Carles. S'iniciaria, aleshores, l'anomenat segle de les dominacions estrangeres, que es perllongà fins 1802. És cert que damunt Menorca arribaven forces jurídicament estrangeres. Però foren, tanmateix, respectuoses amb el dret foral de l'illa, posant-la a redossa dels decrets de nova planta centralitzadora que féu brandar Felip V contra els règims jurídics diversos del regne d'Espanya. Diu la saviesa popular que no hi ha mal que per a bé no ens recaigui.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris