nubes rotas
  • Màx: 22°
  • Mín: 21°
21°

L'antimiracle

Dimecres passat comentava el miracle amb el qual se podia començar a tenir una no gaire intensa fe, si s'havia de fer cas a certs signes que pareixen emanar del PP. El de reeditar el Pacte de Progrés l'any que ve. Clar que com tota cara té la seva creu, els signes que emanen dels beneficiaris de l'hipotètic miracle són com per perdre-hi la fe. Falta un any i busques per a les eleccions. Quan el 2003 el PP donà la sorpresa de guanyar per majoria absoluta, ho féu des d'una posició orgànica relativament feble. Ara, tanmateix, és una poderosa organització que ja té decidit gairebé la totalitat dels caps de llista municipals, i pensades totes les llistes autonòmiques. A més, té definit quins seran els elements clau del seu programa electoral, a on posaran esment especial segons sigui cada municipi, cada illa i pel conjunt regional, saben què podran posar a la venda quant a realitzacions tangibles i, sobretot, coneixen molt bé els seus votants, la seva base sociològica, la qual cosa els permet fins i tot ser un tant displicents davant dels intents d'oposició allà on suposadament serien més febles, Palma. Fa pocs dies, un dels que més manen en el PP me negava cap signe d'hipotètica creença en la derrota. Tot el contrari, em deia, i posava l'exemple de la capital, a on PSOE, PSM i EU-Verds -cit de memòria, però crec que en l'exacte sentit- «se centren en tres focus: La Real, les obres i en especial en els problemes a una escola, i el Parc de Ses Estacions, sense adonar-se de la feina que feim a totes els altres barriades que ells no trepitgen des de fa tres anys, a les quals només van quan arriben eleccions i nosaltres hi som gairebé cada dia; això, sense comptar que per cada vot que puguem perdre pels tres fets concrets en guanyarem molts més a la resta de la ciutat perquè són obres que milloren la vida dels ciutadans i amb les quals els que no se'n veuen afectats hi estan encantats». I així, deia ell, pertot igual.

Per ventura tengui raó el conservador. O potser no. La raó la dóna i la lleva només el vot, les urnes. En qualsevol cas la fortalesa i convicció conservadora se deixa notar, mentre que l'actitud dels partits opositors denota una estranya immobilitat que frega ja en la irresponsabilitat. I no perquè, només, no triïn d'una vegada els seus candidats, tots els partits, sinó perquè més important que els qui ho són, ho és el què i el com els acompanyaran. Què s'ofereix als ciutadans i com se pretén que arribi als votants l'oferta. El temps corre en la seva contra. Però com si plogués. En aquests moments el que preocupa més als partits d'esquerra és mirar-se un a l'altre de cua d'ull, i cada un mirant cap al PP, en una carrera estúpida com és la de la reforma de l'Estatut que no interessa a ningú amb dos dits de coneixement i que, sobretot, acabarà com sigui que acabi segons els interessos del PP, que és el que controla temps, forma i fons de l'assumpte a voler. Alhora, intenten fer pessigolles als conservadors en temes puntuals que per molta de posada en escena i càrrega mediàtica que tenguin, poc pareix que els pugui erosionar. Al mateix temps les bases sociològiques de PSOE, PSM, EU-Verds i UM -partit aquest últim que seria imprescindible per a la reedició del Pacte de Progrés i, per tant, a aquests efectes se l'ha de considerar com a «oposició»- en aquests moments no saben què els hi oferiran els seus partits, en positiu, ni tenen en general cares amb les quals identificar el projecte, que és inexistent. Molt pitjor encara, cap partit d'oposició té una vertadera estructura electoral en marxa, mentre que el PP pràcticament no cessa en aquesta feina des de l'endemà de les passades eleccions. I, sobretot i fonamental, entre els votants que no tenen cap ideologia que se pugui adscriure a unes sigles concretes -que votaren el PP el 2003 en la immensa majoria-, quin és l'únic partit que els ofereix quelcom clar per al seu progrés individual, tangible, contrastat amb la realitat i no meres promeses? El PP. De la resta només poden tenir una difusa idea que volen un Estatut que a ningú no interessa, que segueixen fent córrer quatre frases fetes, que se'n van de romeries reivindicatives contra infraestructures que aquests ciutadans veuen com a molt positives i, en resum, que els giren l'esquena.

El miracle podria esdevenir-se. Però quan els seus hipotètics beneficiaris actuen amb tanta deixadesa, com és no posar-hi res de la seva part per fer-lo possible, la fe acaba per esvair-se i, per mor de la irresponsabilitat, poden acabar servint al PP l'antimiracle.

Miquel Payeras, periodista

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris