cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Tantes me'n digues

Sic transit gloria mundi. Fa una mica de vergonya recordar la suficiència que gastaven Carod exhibint la clau i Puigcercós fregant pels morros de Congrés de Diputats que l'Espanya plurinacional de Zapatero era només una estació per al seu tren que no s'aturaria fins a la independència. Eren gests gratuïts, destinats a satisfer l'ego personal i el dels seus seguidors. Innecessàriament, posaven en una situació incòmoda el PSOE (i el PSOE, ara ho sabem, apuntava escrupolosament les impertinències). Quan actuaven amb aquesta petulància, simultàniament acceptaven la reducció del seu pes dins el tripartit català (qui s'empassa la humiliació de veure el seu president expulsat del govern de la Generalitat ha de saber que després no podrà treure pit perquè no ha sortit a la foto de Zapatero i Mas) i aprovaven sense contrapartides (fins ahir varen dir amén a tot amb l'excusa que «Amb el PP ho tíndriem pitjor») els pressuposts de l'Estat més dolents per a Catalunya de tot el període autonòmic. I sabien què feien, deien, quan feren president Maragall i deixaren fora del govern a CIU, que havia guanyat les eleccions. Feien catalanisme: feien costat als «catalanistes» Nadal i Maragall per evitar que el PSC caigués en mans dels «xarnegos» Montilla i Manuela de Madre. Com els emperadors romans aixecaven el polze per a uns i el baixaven per als altres. Han jugat tan malament les cartes que, fins i tot ells, saben que tenen els dies comptats al govern de la Generalitat i que Mas, jugant al joc que havia triat ERC (l'Estatut que CIU no volia), té el camí lliure per esborrar-los del mapa del poder a Barcelona i Madrid per poc que els comptes surtin així com PSOE i CIU han previst. Fa ben pocs dies, Bargalló, el circumstancial conseller en cap, quan encara a ERC creien que tenien la batuta de la negociació amb Madrid, va dir que hi hauria nou Estatut perquè sempre seria més convenient acceptar petites millores que quedar-se amb el vell. I ara resulta que, sobtadament, no és prou bo per al seu «sí».

La nova situació. Allò que realment ha aplanat el camí per a un pacte PSOE-CiU és que els socialistes estan farts de Maragall i no els fa fred ni calor perdre la presidència de la Generalitat si amb això se'l treuen de damunt (de fet, allò que volen són els vots de CiU a Madrid a canvi dels seus a Barcelona). ERC ha aguantat dins el govern per la voluntat exclusiva de Maragall, però, igual que Maragall volia que Carod continuàs de Conseller en Cap i el PSOE no ho permeté, tampoc no podrà mantenir ERC al govern si el PSOE troba que ja n'hi ha prou d'aguantar independentistes impertinents. I després de les eleccions sembla que ja està decidit que hi haurà un govern CiU-PSC (amb Mas de probable president, perquè ha de treure més vots que un PSC sense Maragall), que administrarà els notables recursos que proporcionarà el model de finançament pactat en el nou Estatut. I ERC a l'oposició, que és allà on juga millor. Fa dos anys PSC i CiU no podien pactar entre si i ERC podia pactar amb qui volgués, era necessària per formar govern. ERC va sortir en la millor posició, i CiU en la pitjor. Ara la situació s'ha invertit. ERC probablement no ha perdut molt de suport electoral (perquè, més que votants, té adeptes), però sí respectabilitat entre els indecisos. En qualsevol cas, qui sí que hi ha perdut molt és Catalunya, perquè, des del ressentiment que CiU i ERC es professen, les combinacions possibles per formar govern han quedat molt reduïdes. Descartat el PP per molts d'anys, CiU només pot fer coalició amb el PSC, i això dificultarà molt l'alternança de partits en el poder.

Forasters. No m'agrada gens l'elecció que ha fet el nostre govern ascendint a la categoria de Consellera la senyora Encarna Pastor. El fet que la festejàs UM (posa-li terra a n'aquest cep!) no justifica una designació tan poc exemplar. Segons m'han contat pel meu poble, n'Encarna és de les forasteres que s'adscriuen al monolingüisme de la modalitat del castellà que els ha tocat (el castellà també té modalitats, no us pensàssiu) i no aprenen el mallorquí ni per meco. Les cases regionals que la feren presidenta podien també triar forasters integrats i respectuosos amb la nostra cultura («¿Pero, qué cultura?», es preguntarà n'Encarna si li passen aquesta escapció d'article), com un antic president de la Casa d'Extremadura, que de jove jugà amb el Felanitx, parla un felanitxer perfecte i és amic meu; Però, del seu pa en faran sopes, les cases regionals. El govern és una altra cosa: representa tots els mallorquins i ha triat culposament fer veure que el rebuig de la nostra llengua ens fa gràcia i que premiam aquesta conducta. Els forasters ja saben que, entre el menyspreu i el respecte, han de triar el primer si aspiren al reconeixement de les nostres institucions. Ens liquiden tira-tira i encara els riem les gràcies: han de ser tan bèsties com en Rabasco per provocar una reacció nostra. Verge Santa!

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris