nubes dispersas
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Els perills del correu electrònic

En tant que professor d'universitat vaig ser dels primers privilegiats a tenir i fer servir el correu electrònic. A les primeries de la dècada dels vuitanta -no els podria dir exactament quan- ja eren moltes les universitats que oferien aquests serveis al seu personal i convé dir que no anava gens malament, encara que l'univers de persones a les quals podies enviar un correu electrònic era molt reduït. Així i tot, tan aviat com va ser possible contractar serveis comercials de correu electrònic -set o vuit anys després- no vaig dubtar a contractar-ne un. El volia pels meus usos personals i familiars i pensava que no estava bé que la meva família fes servir el de la universitat, cosa que sí començaren a fer amb el que havíem contractat. Aquesta era l'excusa/argument que emprava quan algú em demanava perquè feia aquella excentricitat de pagar -encara que fos poc- per una cosa que, tanmateix, tenia de bades. Però tot i ser important, aquesta no era l'única raó ja que el que em preocupava de debò era la manca de control que podia tenir sobre el meu compte de correu electrònic de la universitat, i això que encara faltaven un quants anys perquè passassin coses com aquella del trui de Bitel. I no és que pogués tenir gaire més control sobre el meu compte de pagament, però almanco hi havia un contracte que limitava, poc o molt, el que podien fer amb ell els que oferien el servei. Fet i fet, no he abandonat aquesta pràctica, fins al punt que tant aviat que va ser mínimament raonable tenir un servidor propi vaig optar per tenir-ne un, de tal manera que visc amb la idea que ara sí que tinc un cert un control sobre el meu correu electrònic. Cosa que no em passa, per exemple, amb tot allò que faig circular a través del compte de gmail, un servei gratuït de Google que, naturalment, també faig servir. I és que com molt bé explica la dita que allò que no pagues amb diners ho pagues amb dinars, resulta que no deixa de ser molest veure com, amb cada correu que rep a través d'aquest compte, hi ha publicitat vinculada al contingut del correu. Ja poden dir els responsables de Google que aquest contingut només és escanejat per màquines i que no hi ha cap humà xafarder que pugui interpretar els continguts: el fet és que algú -màquina o no- revisa aquests continguts amb el permís tàcit o explícit del recipient, la qual cosa dóna pocs arguments a l'hora de reivindicar -sigui davant qui sigui- el dret a la intimitat a les comunicacions. Sembla que consideracions d'aquest estil haurien estat molt i molt útils als responsables d'Enron, una empresa distribuïdora d'energia americana que va ser la protagonista d'un gran escàndol financer a finals del 2001, consistent a camuflar la seva situació financera mitjançant la utilització de creatives tècniques comptables i que han merescut els honors de generar un nou terme que les descriu: Enronomia, tot i que no sé si hi ha a l'estat espanyol un predecessor il·lustre que emprava una abella a la seva imatge corporativa. Aquests dies ha començat el judici contra els responsables d'aquest frau i tot indica que una de les proves de càrrec importants vindrà de la mà de l'anàlisi dels arxius del correu electrònic de l'empresa requisat per la policia, una anàlisi que ja ha possibilitat inculpar un dels principals responsables del frau. Amb una certa ironia, un dels investigadors que ha explorat aquest conjunt de correus i que ha vist com d'ells se'n derivaven càrrecs, va ironitzar tot dient que aquest cas el que prova és que no convé fer servir els correus corporatius per tractar temes de l'empresa, que és molt millor fer servir el personal per a aquestes coses i el de l'empresa per a coses personals. El fet és que el més de mig milió de correus que conformen aquesta base de dades ha permès també, per primera vegada, contrastar a diverses universitats els darrers estudis sobre el funcionament de xarxes socials i els corresponents intercanvis d'informació sobre una base de dades real, la qual cosa resulta molt i molt difícil d'aconseguir. I en tot això no hauré parlat de conflictes més quotidians i d'aquí, com el plantejat per algunes empreses que volen controlar el contingut dels correus dels seus treballadors perquè diuen, ho fan servir amb utillatge de l'empresa i en horari laboral. En qualsevol cas, de cada dia resulta més difícil que els secrets continuïn essent-ho.

Llorenç Valverde, catedràtic de la UIB

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris