nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 17°
14°

Tot Ubú en Es Baluard

El març de 1995 es va inaugurar a la Llonja de Palma una exposició amb el títol «Miró en escena», produïda per l'Institut del Teatre de Catalunya, la Fundació Joan Miró (de Barcelona) i l'Ajuntament de la Ciutat Comtal. El Govern balear, el Consell Insular de Mallorca i l'Ajuntament de Palma varen unir esforços perquè aquella magnífica exposició pogués ser vista a la Llonja, com ja he dit. Tant la mostra com, sobretot, el catàleg que se n'edità, resseguien la relació de Joan Miró amb el món de l'escena, des dels seus primers dibuixos de ballarines (1917), realitzades sota l'influx dels Ballets Russos de Serge Diaghilev, que s'acabaven de presentar a Barcelona, fins a Mori el Merma (Teatre Principal, Palma; i Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 1978), i L'Ucello Luce (La Fenice, Venècia, 1981). Són, idò, seixanta-cinc anys d'intensa relació amb el món de l'escena -el ballet, el music hall, el teatre, la pantomima-, que tindria continuació, almenys que jo sàpiga, en un altre espectacle basat en el seu món: Miromar, amb música de Pau Frau i coreografia d'Angie Leparski (Ses Voltes, Palma; Teatre Beckman, Berlín, 1992), que lamentablement no va tenir ni els ajuts ni la ressonància que es mereixia.

La passió de Miró per l'escena és una història no tan coneguda com interessant. Sigui quin sigui l'aspecte de l'obra mironiana en la qual fixem la nostra atenció, sempre hi descobrirem un interès molt superior al que en una primera visió ens havia despertat. És així com s'esbuquen alguns dels tòpics més anquilosats en la ment de la majoria dels nostres conciutadans. Per exemple, al darrere del suposat caràcter infantil de moltes de les seves pintures, que deu ser la mare de tots els tòpics, hi trobarem una sexualitat extremament crua o una pertorbadora exploració de les angoixades convulsions del temps que li tocà viure. L'escena no el va atreure amb tanta força només perquè el fascinés el joc de la representació. L'escena era, per a ell, el gran teatre del món, i en va extreure des de personatges fins a vestits o màscares. La tractà com a figurinista especialment actiu, com a cartellista, com a coautor -en la seva decisiva creació de personatges-. Però, com deia, no era un joc més o menys colorista. Al contrari, va viure el món de l'escena explorant-ne les possibilitats d'interpretació del món en general, mirant de trobar-hi paral·lelismes amb el destí de les persones i dels pobles.

Efectivament, Joan Miró s'havia sentit concernit pel món de l'Ubú d'Alfred Jarry ja des dels anys vint del segle XX. Aquest personatge, però, no prendrà forma en la ment de l'artista fins que es vagi associant a poc a poc a la figura del general Franco. Joan Miró hi veia, en el dictador, l'encarnació de les tenebres, la mà de ferro de l'Espanya més negra, la força sinistra que sembrava de sal els territoris on havia de créixer la llibertat. Bona part del que va pensar sobre Franco és reflectit en els treballs sobre Ubú, personatge que finalment pujà a l'escena en el muntatge teatral del grup la Claca Mori el Merma. La truculència del títol no deixa lloc per als dubtes. Encara no feia tres anys que el dictador s'havia mort i Joan Miró volia que també morís en tots nosaltres allò que havia representat. La fermesa en la seva oposició a Franco, expressada en actituds inequívoques durant la República i durant la guerra civil de 1936-1939, i posteriorment en manifestacions i en accions de suport a l'oposició, explica en bona part l'afecte que va sentir pel rei Joan Carles I, en qui veia un camí de sortida de la negra nit del franquisme i la porta a la democràcia, a la llibertat.

El cicle d'Ubú, amb la seva culminació en el Merma, recull un ideari polític tan lluny del pamflet com de l'ambigüitat. L'interès inicial per aquest personatge no el dugué al paper fins a principis dels anys cinquanta, en què treballà en els primers dibuixos de distints personatges de Jarry. El personatge, sempre associat a Franco, acompanyà la carrera de Joan Miró durant tres decennis, i, a part de la seva inoblidable materialització teatral a Mori el Merma, el desenvolupà, sobretot, en tres sèries de litografies per a altres tantes edicions de bibliòfil.

Aquesta és la primera vegada en què s'exposen juntes les tres grans sèries del cicle d'Ubú: Ubu roi (1966), Ubu aux Baléares (1971, que no havia estat exposada mai a Mallorca i que és l'única sèrie en què totes les litografies estan signades individualment) i L'enfance d'Ubu (1975).

Dos anys després d'aquesta darrera sèrie litogràfica es va reunir a Palautordera amb alguns membres del grup de teatre la Claca, i així començaren els treballs que desembocarien en Mori el Merma, que podríem considerar el final d'una història que, vista amb la perspectiva suficient, cobra un gruix significatiu en el conjunt de l'obra mironiana. Amb aquests antecedents, es comprèn que sigui per a mi un gran honor que es presenti en el nostre museu aquesta exposició sobre el cicle Ubú. La mostra no és només molt interessant i atractiva des del punt de vista artístic, sinó també valuosa, segons la meva opinió, per la seva oportunitat. No oblidem que la substància primera del cicle és una crida a la llibertat, i que és bo reproduir-la i intensificar-la en moments en què la societat presenta símptomes de torbació. L'obra de Miró conté missatges que sempre ens conviden a estar atents per no fer passes enrere.

L'honor de presentar aquesta exposició en Es Baluard no pot ni ha de deixar de banda el meu agraïment a la Fundació Joan Miró i a la Successió Miró, sense la col·laboració de les quals s'haurien multiplicat les dificultats per dur a bon fi un dels projectes en què he posat més il·lusió en el temps que duu de vida aquest museu.

Pere A. Serra. President de la Fundació Es Baluard Museu d'Art Modern i Contemporani de Palma.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris