algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Teoria econòmica del 2005

Procur no ser pesat amb els lectors, però no puc deixar passar l'any sense fer una mica de mestret, que tanmateix és el meu ofici. Als alumnes els enseny una mica de keynessianisme perquè encara és una de les línies del pensament econòmic amb més poder explicatiu de la realitat. I una de les aportacions més interessants de Keynes fou l'aclariment de l'efecte més que proporcional de la inversió pública en l'increment de l'activitat econòmica. Per fer entendre aquest efecte, explic que la influència benèfica de la inversió pública en el nivell d'activitat general no depèn estrictament de la utilitat directa de l'obra realitzada, sinó que, fins i tot en casos d'absoluta inutilitat, la despesa pública anima tots els sectors econòmics perquè els treballadors que se'n beneficien amb la corresponent remuneració finalment l'han de gastar en aliments, vestits, televisors, viatges, cotxes, etc. D'aquesta manera, tot sou pagat per un govern s'escampa, es reparteix i dóna vida a tot l'entorn. I això passa encara que el treballador contractat faci una feina ben inútil: clots de figuera per tornar-los a tapar sense sembrar-hi res, per exemple. Arribats aquí, la meva manera de fer veure als estudiants que aquest exemple no és absurd, els deman si recorden cap activitat humana tan inútil com l'excavació de clots inservibles però no tan excèntrica. Normalment no hi ha cap resposta i som jo qui ha d'esmentar que els avions de combat solen tenir la mateixa utilitat que els clots fets per no sembrar-hi res. I no només això, sinó que, amb l'impuls que donà a la indústria bèl·lica nord-americana, la Segona Guerra Mundial solucionà definitivament la crisi de 1929. Milers d'avions destinats a ser destrossats poques hores després de la seva construcció tragueren els Estats Units de la depressió dels anys trenta. Fins ara aquest era el guió de la meva classe, però enguany no hauré d'explicar ni la collonada dels clots, ni la crisi del 29, ni la ja remota guerra del 1939. Enguany tenc a mà un cas més il·lustratiu: la destrucció i posterior reconstrucció (exacta, si pot ser) del Pont des Tren. Ves per on, la nostra batlessa entrarà, amb tots els honors, a les classes de Teoria Econòmica de la nostra universitat, i hi romandrà fins que em jubili. No ho hauria dit ningú, Catalina Cirer, per sempre més, al costat de Lord Keynes, el més gran economista del segle XX. I, si la pregunta es refereix al «multiplicador de la despesa pública», qui no esmenti l'actual consistori de Palma tendrà moltes probabilitats de suspendre, perquè aquesta institució ha fet doctrina.

De l'any que avui s'acaba, en podem extreure altres lliçons aplicables a l'Economia, encara que cap no tengui el paper exemplificador de la tudadissa de recursos públics del Pont des Tren. Per exemple, que es poden fer carreteres sense les subvencions de Madrid és una lliçó que Matas ha donat al tàndem Antich-Mesquida, que, ignorants del keynessianisme, no saberen acudir al recurs del dèficit per solucionar les nostres mancances d'infraestructures. I aquells que prediquen les bondats de la immigració sense topalls poden aprendre que l'increment de l'activitat econòmica no s'ha traduït en millor nivell de vida (de salaris) perquè l'oferta de mà d'obra (immigrant) ha crescut més ràpidament que la demanda. Finalment, fa temps que tots sabem que la inversió en elevar el nivell cultural i la capacitat intel·lectual és la més rendible econòmicament, però l'experiència de l'ascensió de la nostra Encarna al firmament de la Conselleria no incita precisament a l'esforç personal en aquests sentits. Eusebi Riera, professor de Filosofia quan jo estudiava al Ramon Llull ens explicà que un director general en temps de Franco havia anat a la Basílica del Pilar de Saragossa i havia escrit al llibre de visitants il·lustres: «Firmé en este libro como concejal, después como alcalde, años más tarde como gobernador, y ahora como director general; la próxima vez probablemente firmaré como ministro: otros más burros que yo lo han sido». Doncs això. No sé si m'explic. Aquest, naturalment, no arribà a ministre. Franco promocionà sempre els seus, amb la condició, però, que no fossin escandalosament justets.

P.S.: Molts d'anys viscuts amb salut és allò que vull per als meus lectors, que ja prou creu tenen si han de llegir els meus sermons.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris