nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
13°

Excepció cultural, discriminació positiva

El liberalisme té límits. I un dels camps que volen limitar els Estats aparentment liberals, com França, és el de la Cultura, conscients com són els de la francofonia que, deixant el mercat dels productes culturals en total llibertat d'acció, el peix gros -en aquest cas, USA i el món anglosaxó- acabarà menjant-se els petits. I si la cultura francesa té la consideració de peix petit front al tauró gegant americà, què n'haurem de dir de cultures com la nostra, sotmeses a un doble pressing: el global de les indústries culturals d'expressió anglosaxona i l'estatal de la cultura espanyola? L'ofec és abassegador com el d'una llebre aixafada per l'hipopòtam espanyol i per l'elefant nord-americà, en el supòsit que hi hagués cavalls de riu i mamuts a un indret i altre.

A partir d'aquesta realitat, el 20 d'octubre la Unesco va aprovar la Convenció sobre la Protecció i la Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals. Els països que la ratifiquin podran legislar -si volen, que ningú els obliga!- les mesures que creguin oportunes per enfortir la seva pròpia diversitat cultural.

En aquesta convenció de la Unesco alguns han cregut veure la reacció davant la por que les regles de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) acabin destruint la cultura. D'aquesta autodefensa, uns en diuen l'escut cultural i d'altres l'excepció cultural, perquè d'açò es tracta, d'excloure la cultura de la supeditació a les regles de l'OMC. En el cas que l'esmentada Convenció arribi a entrar en vigor, aquesta excepcionalitat afectarà les anomenades «quotes de pantalla». La lliure circulació de pel·lícules fa que el domini comercial de Hollywood, o sigui, de productes cinematogràfics nord-americans, arribi al 78% a l'Estat espanyol i al 85% al Canadà i a França. Es proposa, doncs, que els Estats puguin limitar aquesta invasió de pel·lícules a no més del 50% de les projectades.

Encara així, el cinema en català -parlam aquí de doblatges més que no d'indústria audiovisual pròpia- quedaria en un estat de minorització molt gran. És la situació que tenim. La legislació catalana ha volgut incidir a evitar-ho, però fins ara no s'ha pogut anar gaire més enllà d'accions puntuals, d'incentivació de doblatges i convenis per projectar versions en català i no gaire més. Això a Catalunya, perquè si miram els cinemes del País Valencià i de les Illes Balears, el resultat és absolutament decebedor. Aquí, mentre el Govern autonòmic promou la projecció de qualque pel·lícula en català per a consum d'un públic en edats escolars o adult, en general fora dels circuits de les sales comercials (com el cinema a la fresca durant l'estiu), mentrestant la joia de la corona, IB3, passa diàriament pel·lícules en castellà desfent del tot els timidíssims esforços de la Direcció General de Política Lingüística del mateix Govern del PP.

Queda clar que el rebuig del liberalisme a ultrança per part dels francesos, es vincula clarament a la llengua; però també té la seva aplicació pràctica a evitar espolis artístics.

Les cultures minoritzades hem de comentar amb esperança una declaració com aquesta de la Unesco, la qual ve a validar les mesures previstes a la Llei de Política Lingüística de Catalunya pel que fa a discriminacions positives a favor del català. És, ni més ni manco, el mateix que el Govern espanyol respecte al castellà (però amb un desplegament de recursos molt superior) a través de l'Instituto Cervantes i amb les nombroses normatives que obliguen a retolar i etiquetar en castellà tota mena de productes de consum, instruccions d'ús d'estris de tota classe, productes farmacèutics i un llarg etcètera. És així. Per què, en canvi, quan el Govern de la Generalitat ho intenta fer en menor mesura, és vist des de Madrid com una «inteferencia del sector público en las relaciones sociales [que] desemboca en una restricción policial de la libertad» (A. Elorza, Cavas catalanes, El País 24-25/12/05)? I si la Constitució del 1978 mana que tots els espanyols tenim el deure de conèixer l'idioma oficial de l'Estat, per què quan el projecte de nou Estatut per a Catalunya diu el mateix pel que fa a l'altre idioma oficial de Catalunya, hi ha qui ho entén com a una imposición del «idioma propio» [entre cometes a l'original] convertida en ley; i que en cas de ser aprovat així pasaría a configurar una llengua de l'imperi [sic]; tot plegat vist com a algo pernicioso y además innecesario?

Doncs, mirin, l'Estatut de Catalunya, si en el tema lingüístic s'aprova tal com ha sortit del Parlament, afirmarà senzillament que «totes les persones a Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials», cosa que és perfectament constitucional. D'aquesta manera, el català passarà a equiparar-se al castellà. Seria molt convenient que els legisladors de les Illes Balears en prenguessin bona nota; sabem que el Comitè de Savis ja ho ha rebutjat per majoria. No es tracta d'imposar res per força; mai no ho hem fet. Es tracta de disposar dels instruments legals per fer front a actituds contràries a l'ús del català que gairebé mai provenen de sectors populars de la societat, ni dels que acaben d'arribar, sinó dels que situen determinats interessos econòmics o ideològics per damunt de la normalització lingüística.

Opinions com les expressades més amunt, escrites de vegades per intel·lectuals de vàlua reconeguda, semblen en aquest assumpte més motivades pel prejudici que no basades en l'equanimitat. Si fos aquesta la perspectiva, auguraria malaveranys no sols per al text estatutari sinó també pel que fa a la possibilitat que les Corts espanyoles vulguin ratificar la Convenció aprovada a la Unesco i legislin, conseqüentment, per protegir i promoure la diversitat de les expressions culturals de l'Estat espanyol.

Oblidava de dir que cal un mínim de 30 Estats que ratifiquin la Convenció perquè aquesta pugui entrar en vigor. I ves per on, la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats ha rebutjat recentment una proposició d'ERC, que advocava perquè Catalunya entràs en nom propi a la Unesco. Els arguments del PP i del PSOE, que hi han votat en contra, han anat en el sentit que això no era possible amb l'Estatut actual i que peticions com aquesta afavorien l'independentisme. Valga'ns Déu, val!

L'independentisme, és possible que l'afavoreixen més els partits nacionalistes espanyols amb les seves constants negatives a l'expressió de la personalitat política (i esportiva, i cultural i lingüística...) de les nacions de l'Estat de matriu no castellana. En tot cas, és una raó més per millorar alguns Estatuts, ja que l'Estat, que hauria d'ajudar la cultura catalana a tenir lloc propi a la Unesco, sembla que no està per açò i no vol fer els deures. Hi ha una parèmia valenciana que ho diu prou clar: De tant que et vull, et trec un ull! (Versió en l'altra llengua oficial: Hay amores que matan).

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris