algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Els rampells de Primo Levi

Després de llegir Si això és un home, La treva, Si no és ara, quan?, Els afonats i els salvats i El sistema periòdic, ja era més que evident que Primo Levi és un dels autors en llengua italiana més importants de la segona meitat del segle XX (de fet, el primer dels llibres esmentats, que narra la seva estada a Auschwitz al final de la II Guerra Mundial, va esser elegit pels lectors deCorriere de la Sera com el llibre més significatiu del segle), la veritat és que un no s'espera trobar-se amb un llibre com Ad hora incerta, que ens fa concloure que també és un dels poetes més interessants dels darrers temps.

L'editorial barcelonina La poesia, señor hidalgo acaba de publicar una versió, a cura de Jeannette L. Clariond, de la vuitantena de poemes que va escriure el nostre autor entre 1943 i 1987, de manera realment molt espaiada, a un ritme lent de dos poemes per any. Com Déu mana, aquesta versió al castellà va acompanyada del text original, confegit amb tan extraordinària lentitud. Primo Levi, de formació científica com a químic, manifestava que el seu estat natural era «el de no escriure poemes» i que, si n'escrivia alguns, molt de tard en tard, era de manera totalment excepcional. I confessava també: «Aquesta manera de produir o escriure a força de rars rampells em desconcerta». En qualsevol cas, insistia que aquestes rauxes no formaven part del seu capteniment habitual i eren totalment excepcionals.

Però ja se sap que el valor d'un text de la parenta pobra o rica no depèn de la valoració del poeta. I, com deia Jaume Vidal Alcover, l'obra que val, l'escriptura que val, acaba per ser -més prest o més tard- degudament reconeguda. En el cas de l'escriptura de Primo Levi, el reconeixement ha d'incloure també -sense cap dubte- la seva vuitantena de poemes, hagin sorgit com hagin sorgit.

Curiosament, bona part d'aquesta poesia pot esser qualificada de descriptiva i discursiva, amb la particularitat que qui fa o encarna el discurs no és l'escriptor sinó la veu protagonista del poema, sigui d'animal, de vegetal, de cosa o de situació personificats. Podríem dir que els objectes d'aquests poemes en són els subjectes, perquè la veu que es recull és la seva. Com quan la pita o l'atzavara acaba el seu parlament a Agave amb aquests versos notables, que traduesc de l'italià: «He esperat molts d'anys abans d'expressar / aquesta flor meva altíssima i desesperada, / lletja, fibrosa, rígida, però alçada al cel. / És la nostra manera de cridar / que moriré demà. M'has entès ara?». També resulta prou punyent quan el poeta, amb la seva pròpia veu, acaba el curt poema Il ghiacciaio (La glacera): «I quan, en el silenci lunar / qualque nit gisca i bramula, / és perquè en el seu llit de pedra, / feixuc somniador gegantí, / malda per girar-se de costat i no pot».

Hi trobam també una desemparança o un abandonament molt humans. Així quan acaba Lunedi amb els dos versos següents: «Si creu que ha arribat la seva hora / també un home és una cosa trista». D'Approdo (Arribada) són aquests tres versos inicials: «Feliç l'home que ha arribat a port / deixant al seu darrere mars i tempestes, / i els somnis d'aquells que ja estan morts o no han nascut». I encara, del mateix poema: «Feliç l'home que és flama apagada, / feliç l'home que és arena d'estuari».

Impressionant és tambe Il superstite (El supervivent), que se sent qüestionat moralment pels fantasmes dels seus companys deLager, morts fa ja tants d'anys: «Aneu-vos-ne. No he suplantat ningú, / no he usurpat el pa de ningú, / ningú va morir per mi. Ningú. / Torneu-vos-ne a la vostra boira. / No és culpa meva si visc i respir / i menj i bec i dorm i vaig abrigat». I també ho és molt especialment el poema Voci (Veus), el qual acaba comminant el lector: «La darrera etapa has de recórrer-la sord, / la darrera etapa has de recórrer-la tot sol». Cal llegir l'obra extraordinària de Primo Levi. També els seus 79 poemes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris