algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Aferrats a aquest món

Els munts de llibres no em deixen veure el llibre. Em referesc al llibre que cerc, mimetitzat entre els altres. L'arbre que no deixava veure el bosc, ara és un bosc de llibres que no em deixa veure el llibre... fins que el company que té més anys, i el cap més clar, el troba. Ens movem cautelosament entre tants de munts. Un intel·lectual del segle XVIII es queixava de no poder llegir totes les obres que es publicaven. Hauríem de viure tres cops per a poder accedir a la meitat del que es publicarà l'any que ve... per un moment m'aturo de col·locar, em qued badant rere un dels finestrals de la llibreria. Fora, una parella fa el mateix de cara a una joieria i d'esquena a nosaltres. És realment pintoresc veure dues persones agafades al mateix paraigua amb tota la calma del món. El carrer és quasi sec del tot, no ho han reparat, ja no plou i fa una bona estona, però segueixen arrecerats. Fa fred i no se n'han temut, segueixen caminant, voltant pels carrers mirant els mostradors amb tota la calma del món, aferrats al paraigua, mentre el temps passa, sense cap interès per les presses, els sorolls o els canvis... ni que siguin de banyat a eixut. Potser algú es pensarà que aquest és el camí per on ens porta el temps, corbadets i arrufats pels silenciosos camins o simplement, que això és una altra casta de felicitat. La veritat, un tros de ferro cobert i ambdós davall, amb el braç de l'home formant un angle, aguantant l'ombrel·la. La dona de la mateixa forma aguantant l'home, ell agafat i ella agafada a ell, enganxant dos angles com si conformessin un tanto a tot el que els envolta. No plou, tant se val, aixoplugats de tot com van..., segueixen caminant un vora l'altra... què dic, pràcticament un sobre l'altra i ambdós sota el paraigües. L'estabilitat que passegen, tot i temptejar sobre l'irregular trespol dels carrers de ciutat, és quelcom semblant a un passeig casolà per un dels passadissos aquests que ens porten d'una cambra al que seria la cuina de la Ciutat, més o manco on s'agafen les pelles pel mànec, però fan l'efecte d'una casa a les fosques recorreguda amb una espelma, fent els esforços corresponents per no canviar les ombres, per la fosca més absoluta. Aliens a tot això, segueixen, canvien de mostrador, la lleugera pertorbació sembla que del cel s'escampa i els carrers definitivament eixuts, es va mostrant l'article on no hi trobareu opinió. La notícia, tampoc no ens correspon, o pot ser: que encara circulin per la gleva, persones que volen seguir aferrades a aquest món. Algú ho podria definir com la típica estampa en la tardor de la vida. No compraran, no entraran en l'estadística de consum aquestes festes. El vent que s'ha aixecat, fa rodolar al seu voltant tot un cabàs de fulles, formant domèstics remolins. Finalment i després de molt voltar i pensar-s'ho, s'animen a entrar i em sorprenen advertint primer que no volen cap llibre, demanant seriosament si ens han sobrat calendaris dels anys anteriors per a poder encendre la llar de foc.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris