muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín:
11°

Dia de Nadal

Vint-i-cinc de desembre altre pic i llums de colors als carrers. Sobretot als barris bons. Com més car el metre quadrat d'habitatge, més espesses les lluminàries i més brillants les coloraines. Igualtat predicava el que figura que neix avui. Ostres, sembla que va ser ahir i ja ha passat un altre any sencer. Redéu com passa el temps. No, el temps no passa: passam nosaltres. Tòpics per un tub. Tòpics i frases fetes i mots per a no dir res. És igual: n'és el temps. Bé, d'acord, molts d'anys i bons i aquest que no compti. Fum, fum, fum. Cap problema. De tota manera, no deixa de tenir càstig, na Maria de cal fusteret de Natzaret, cada any quedar prenys i parir un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet, que ja són ganes de comanar cosa estranya en terres de morenor com aquelles, tot plegat perquè després, d'aquí a uns mesos, per Setmana Santa, li tornin a matar. No escaliva. Ni el seu Fill tampoc, fotre, en lloc d'anar una micoia més alerta. O donar-ho a les cames, qui no vol pols que no s'acosti a l'era. Però no, set n'han entrades i set n'han de sortir. Peix de xarxa. El símbol dels primers cristians era un peix, ara que ho record. Ara ja m'he perdut. Ah, sí, això, tots a cantar nadales que n'és el temps. No és obligatori, però... I molt menys escoltar el cant de la Sibil·la. Els peixos ni tan sols poden fer els grans crits anunciats: ja són morts tots ofegats en petroli. O sedats a les piscifactories. Els estralls de la fi del món ja són cosa passada per tota aquella genteta de l'eix del mal (del mal de no haver trobat forat fondo on ficar-s'hi quan queia fòsfor blanc i metralla). Quan l'autor de la massacrada en confessa trenta mil civils («más o menos», a un lloc que és tan difícil saber qui és civil i qui no: no porten uniforme), endoblau-ho i hi fareu a prop. Pot ser més, si hi sumam els pacificats de l'Afganistan. No, no calen Sibil·les quan no hi ha res a predir, a advertir, a profetitzar, totes les bestieses ja estan fetes. I les que no, són perfectament previsibles a curt termini sense necessitat de cap Sibil·la endevinadora.

Aquestes festes tan convencionals, tan globalitzades, sempre em deixen mal cos, en un estat rar, gens ni mica contradictori en mi, l'empipadura d'haver-me de sotmetre per força a un esplet de coses que no em van bé, que el raciocini rebutja en un instintiu intent d'autodefensa..., potser molt molest davant la íntima impotència: és impossible inhibir-me, passar amb trumfos, fer-n'hi el cas del moix.

I sempre em passa igual, al final, quan el bony és madur, displicent m'abandon al món i la bolla, i com ara mateix, sols encert a escriure alguna ximpleria que no treu pes a la balança. I cerc rabiosament el consol, l'aixopluc, en la lectura, en la poesia, la música. Quasi sempre acab conhortat en mans de Brassens, Jacques Brel, Atahualpa Yupanqui... Ovidi Montllor, avui. M'he refugiat, m'he deixat embolicar per la bestial personalitat del d'Alcoi i el seu Homenatge a Teresa. «Com un record d'infantesa/ sempre et recordaré a tu/ Teresa.// Tots els xiquets la seguíem/i en un solar apartat/ens instruíem...». Aquella veu rodona de mascle calent i impulsiu i, el que més em captiva: insolent, irrespectuós a rompre, fins i tot en si mateix. Sobretot en si mateix. «Mon pare em diu foll/ en comptes de fill...». I aquell clam al consentiment forçat, mirant a la Meca i barram estret de: «Sí, senyor!»: «Que sí, senyor;/manem el senyor;/ a les ordres, senyor;/ja ho sap, senyor;/sí, senyor;/ resí, senyor;/ recontrasí, senyor;/senyor, no es preocupi el senyor;/no em fa mal el senyor;/ endavant, senyor, visca el senyor!».

Bones festes, mecagondena!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris