nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Orhan pamuk i la nova Turquia

Tot apunta que el magnífic novel·lista turc (tan bon ciutadà com novel·lista) no serà finalment condemnat per «traïció», encara que a hores d'ara resulta possible que acabin jutjant-lo. Malgrat tot, s'ha retardat el judici, i això, en principi, ho hem d'interpretar com un bon senyal. Probablement, Orhan Pamuk constituirà un bon exemple del que hauria de ser Europa enfront dels jacobinismes diversos.

Des d'aquesta tribuna, hem defensat diverses vegades l'aproximació de Turquia a la Unió Europea, partint del fet que la majoria dels turcs demòcrates, i dels nacionalistes kurds, armenis, o d'altres comunitats minoritàries, estan a favor de l'ingrés de Turquia a la Unió. Evidentment, el procés d'aproximació constitueix un autèntic paraigües per a aquells que defensen els drets civils, l'aprofundiment democràtic o el dret de les diverses nacions (atenent-hi cultures, llengües i voluntats col·lectives, tot alhora).

Per l'octubre del 2004, el grup dels Verds-Aliança Lliure Europea en el Parlament europeu féu la seua retreta parlamentària a Istanbul. Allà, en una taula rodona, vaig tenir l'ocasió de coincidir amb el novel·lista Orhan Pamuk. Record que, en aquella ocasió, va fer una defensa valenta de la memòria històrica, va intervenir a favor de la necessitat que Turquia assumeixi la pròpia història (amb tots els seus defectes), es va referir al terrible genocidi perpetrat per Attatürk, pare de la pàtria turca, contra els armenis... Així mateix, va advocar pel dret de totes les llengües i cultures al reconeixement i a una presència normal en la vida pública. La sala, una gran sala plena a vessar, bullia d'indignació. Els turcs presents en aquella reunió estaven profundament indignats. I això que els turcs que havien vengut a aquell encontre eren o bé simpatitzants ecologistes, o turcs d'esquerres que donaven suport a la nostra opció política, o defensors dels drets humans (alguns dels quals havien estat represaliats i encara no feia gaire que havien sortit de la presó).

Orhan Pamuk havia trepitjat l'ull de poll de Turquia: el seu jacobinisme, el patriotisme exacerbat i sense fisures de la societat turca. En això, com ocorre a les societats profundament jacobines, no hi ha distinció entre dretes i esquerres, entre progressistes i retrògrads, entre liberals i conservadors. Tothom, sense distinció, està a favor de la «sagrada unitat de la pàtria», del turc com a única llengua oficial i de renunciar a la memòria històrica, no fos que s'obrís, encara, alguna ferida mal tancada. I, si bé ja indignaven les posicions d'alguns de nosaltres («o heu de venir els europeus a dir-nos com hem d'organitzar Turquia?», em cridava una periodista, en haver-li expressat la meua profunda convicció que el Kurdistan hauria d'exercir el seu dret a l'autodeterminació, aprofitant la presència del batle de Dijarbekir), encara els indignava mil vegades més que qui parlàs a favor dels kurds i dels armenis fos un intel·lectual turc de cap a peus.

En Pamuk ha demostrat ser, per damunt de tot, una persona valenta. No l'ha acovardit la possibilitat d'anar a parar davant un tribunal, ni l'eventualitat que el recloguin a la presó com a «traïdor a Turquia». Gestos com els d'Orhan Pamuk, postures valentes i decidides com la seva, seran les que contribuiran a canviar la societat turca, i a modernitzar-la políticament. Com fou valenta Leyla Zana, la premi Sakhàrov, primera diputada a la Gran Assemblea Turca, que s'hi expressà en kurd i en defensa del Kurdistan, i per això anà de l'escó a la presó i hi fou reclosa més de set anys. Igual que va ocórrer amb la senyora Zana, n'Orhan Pamuk, fa uns dies, va ser rebut amb increpacions i insults a la porta del jutjat... per part dels periodistes!

No em sorprèn. Els periodistes, arreu, especialment si la llibertat d'expressió hi és de baixa qualitat, interioritzen l'ordre establert de manera extraordinària. Els periodistes turcs que insultaven en Pamuk devien ser com els periodistes romanesos que, a Bucarest, cridaven, tots junts i en cascada contra en Sabin Gherman, de la Lliga Transilvana, i contra un servidor de tots vostès, perquè gosàvem posar en qüestió la «sagrada unitat de la pàtria». O com els que a Bratislava, quan visitàrem Kómarom (minoria hongaresa d'Eslovàquia), treien foc pels ulls només de sentir-nos dir «Bon dia» («Jo napót!») en hongarès.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris