algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
11°

Missió de pau

Un contingent de cent seixanta-set militars espanyols destinats a Mallorca viatjaran, al principi de gener, cap a Bòsnia-Herzegovina. Hi van en missió de pau. La cosa, dita així, pinta bé. Si la seva presència, concretament a Mostar, serveix per a ajudar uns pobles que tot just acaben de començar a superar els traumes de la guerra civil, beneïda sigui. La gent del carrer, associem les missions de pau al fet d'ajudar a recompondre la convivència i a superar els estralls que han provocat les armes. No som un expert en logística militar, però suposo que un exèrcit pot ajudar a transportar aliments i medecines, a refer camins i ponts, a aixecar escoles i hospitals, i a crear les condicions necessàries perquè es pugui posar en marxa l'economia malmesa amb la consegüent creació de llocs de treball. A Bòsnia-Herzegovina hi ha un 40% de la població en atur. Una taxa elevadíssima que porta qualsevol país a la bancarrota. No és difícil suposar que a Bòsnia-Herzegovina no disposen d'una seguretat social en condicions de donar una resposta mínimament satisfactòria a les necessitats més elementals dels seus ciutadans. En una situació com aquesta, s'incrementa la taxa de corrupció i el nombre de robatoris. I les manifestacions en demanda de pa i de feina deuen tenir un component d'agressivitat que no tenen les d'aquí, per exemple, on cada vegada es poden trobar més punts en comú entre la manifestació del Primer de Maig i la processó del Corpus. A Mostar, els manifestants no reparteixen confits. Tanmateix, si fa no fa, el component humà de les manifestacions deu ésser el mateix de tot arreu: gent adulta i qualque infant que els pares no han tingut amb qui deixar. Heus ací una altra missió dels soldats estrangers en missió de pau: garantir el dret de manifestació i d'opinió dels ciutadans i ciutadanes. O hauria d'ésser així, penso. En canvi, em sorprèn que el simulacre d'intervenció que feren els expedicionaris espanyols a la caserna de Son Suredeta no tingués res a veure amb tot el que acabo d'exposar. La visió que en tenen, del seu paper a Mostar, queda clarament reflectit en un excel·lent reportatge que ha publicat Patricio Candia a Ultima Hora. Una fotografia en portada em sobta profundament. El senyor Socias apunta amb el rifle un blanc imaginari, potser una silueta de cartró que representa un bosnià. No li coneixia aquestes aficions cinegètiques, més pròpies de la gent d'UM. Jo, si fos Francesc Antich, el faria vigilar de ben a prop. Qualsevol dia se'n va a matar conills amb els germans Borràs, i d'aquí a canviar-se de camisa només hi ha una passa. Puc equivocar-me, és evident. Fet i fet, encadeno els errors, ho he de reconèixer. El reportatge del meu amic Candia m'ha fet veure que no tinc ni idea d'allò que és, en termes militars, una missió de pau. Els soldats espanyols feren, a les autoritats convidades, una demostració de la manera com pensen garantir la tranquil·litat social de Mostar. Explica textualment un alt càrrec militar: «Para repeler a los manifestantes que nos superan en número, es imprescindible avanzar unidos». Hòstia, dic jo, i per què els soldats d'aquí han de preparar-se per dur a terme allò que en estratègia repressiva se'n diu control de masses? Segons el concepte que tinc sobre què ha d'ésser l'ajut humanitari a un país desemparat, no hi ha dubte que els soldats de Bono no han de jugar a bons i a dolents. Però jo vaig per un camí i el món va per un altre, cada cop n'estic més convençut. Les fotografies de Miquel Àngel Cañellas que il·lustren el reportatge esmentat són prou il·lustratives del que dic. A una d'elles, dos soldats, vestits amb robes de combat i armats com a les vinyetes de «Hazañas Bélicas», immobilitzen a terra (i amb violència) un manifestant, i es disposen a emmanillar-lo. A una altra, dos soldats sostenint el fusell entre les mans, avancen cap a un núvol de gasos lacrimògens que acaben de provocar (a l'altre costat, tossint, cal suposar que s'hi troben els manifestants, cosa que deu saber perfectament el senyor Socias recordant el seu temps d'estudiant). A una tercera fotografia, podem admirar una fila de soldats, protegits per uns escuts transparents, disposats a avançar contra la massa cridanera. Els soldats (i que em perdonin la comparança) recorden els grisos de Franco, aquells que confonien garantir la pau amb mantenir l'ordre. Fet i fet, aquesta expedició militar, que vol acomiadar-se dels mallorquins amb una desfilada en el Born perquè se'n va en missió de pau, s'entrena amb foc real i es prepara per a portar a terme controls de carretera i accions antidisturbis. No acabo d'entendre, ja ho he dit, què té a veure la feina que pensen fer amb la missió que els ha estat encomanada. I mireu, pensant-ho bé, jo no penso tan malament. Els anhels de concòrdia no solen passar per les casernes. L'únic exèrcit que circumstancialment ha garantit la pau és el portuguès: amb clavells a la boca dels canons i dels fusells.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris