cielo claro
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

La pluralitat dels discursos

El discurs de la parenta pobra molt sovint pot esser provocat per la total disconformitat, el ressentiment i, en definitiva, la ràbia del deïdor davant la circumstància, però també pot esser causat -amb semblant força i consistència- per la insatisfacció del deïdor amb ell mateix. D'aquesta segona motivació, algun psicòleg despistat tal volta pugui dir-ne masoquisme, però el practicant de la parenta pobra que l'experimenta no en treu en absolut cap goig morbós. Duguent la cosa a l'extrem, un suïcida no és un masoquista; qui no està gens conforme amb la pròpia capacitat -o amb la pròpia incapacitat-, tampoc. L'autocrítica, al cap i a la fi, no és masoquista. I la poesia verdadera ho és sempre, una mica o un molt, autocrítica. Perquè la lucidesa ens assenyala sempre els límits de la nostra capacitat, que és el mateix que dir que ens fa avinents les voreres de la nostra incapacitat.

Tanmateix, en base d'aquests dos discursos contraposats no es pot donar per acabada i conclosa cap anàlisi taxonòmica dels diferents discursos que, de fet, poden posar en marxa el discurs poètic. Perquè en un mateix text, en una mateixa escriptura, es poden donar, plegades, la crítica ad extra i la crítica ad intra. I no oblidem tampoc que cap deïdor no és monolític i que, per tant, tampoc ho pot esser cap dels seus discursos. De més a més, òbviament, que les motivacions del discurs o del treball del poeta poden esser moltes altres. Particularment l'orfebreria eminentment oral que cerca combinar, de la millor manera possible, mots i mites, a la percaça d'una bellesa literària sempre esquiva.

Totes aquestes motivacions, tots aquests objectius, se'ns fan presents quan llegim un text tan dens com No pas jo, de Manel Marí, premi Mallorca de Poesia 2005, que acaben de publicar conjuntament l'editorial Moll i Proa. Perquè, d'una banda, el deïdor o poeta pot reputar-se -o reputar el seu discurs- com «...una ombra contemplant-se a si mateixa», que és justament el lema de William Blake que encapçala la primera part del llibre. De fet, Manel Marí, en aquest seu discurs prou unitari -tal vegada ens trobam davant un sol poema llarg?- denuncia la manca d'efectivitat de la que hauria d'esser una reacció molt més contundent en contra de la circumstància col·lectiva que ens envolta: «Amb tant de temps d'enjogassar-nos, / clavats en el costum de perdre, / hem oblidat on llençar els rocs». I aquí trobam plegades les dues motivacions esmentades inicialment, amb la particularitat que l'autocrítica que fa el poeta també s'estén a un nosaltres afectat per la mateixa circumstància col·lectiva.

Crítica de la societat, crítica de si mateix, crítica de la pròpia veu, crítica dels companys o coetanis, tonades, versos que queden, resultats tots d'unes sucessives i alambinades destil·lacions del text que no tenen perquè facilitar-ne gaire la recepció. Perquè els versos més bellament cairats no tenen perquè esser els més entenedors. Per exemple: «Tot un dolor que anestesiï, / vida, collons, al preu que sigui». De versos així de contundents, en trobareu a betzef. Fins al punt que no us bastarà una lectura de No pas jo. Però aquest és un dels distintius de la parenta pobra/rica, que ens fa repetir la seva lectura. La vida d'un poema no s'acaba mai. La pluralitat dels seus discursos -la pluralitat de les seves lectures- també hi contribueix decididament.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris