muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

De la plenitud del deu i el déu

Maties Quetglas ha tancat l'any pictòric de la millor manera que pot fer-ho un artista: convocant el públic a una retrospectiva. I d'aquesta mena, ja en porta tres. Han coincidit sempre, vés a saber per quin feliç arcà, amb unes anualitats que són múltiples de cinc: 1985, 1995 i 2005, succeïdes sempre a un ritme indefectible de deu en deu. Supòs que coneixeu perfectament que la cultura grega -una de les primeres civilitzacions, potser, emfatitzadores de la dimensió espiritual i transcendent de la naturalesa humana- considerava el cinc el número nupcial, atesa la seva posició de lligam entre els quatre primers i els quatre darrers nombres dels dits d'ambdues mans, açò és, del decenni sencer. Per als savis hel·lènics, el cinc simbolitzava l'home com a entitat completa i intermediària entre el món inferior i el món diví. Al mateix temps, el deu (que no debades resulta de la suma de cinc més cinc) adquiria el sentit de la totalitat, de la plenitud decimal, i, per tant, era el retorn a la unitat. I era també, alhora, la font i l'arrel de l'eterna naturalesa, i que si tot derivava de la plenitud, tot hi retornava, a ella. Dit altrament: el deu és el déu. O el que vindria a ser el mateix: la plenitud esdevinguda deïtat ínclita i bressoladora que acull amorosament la identitat humana simbolitzada en el cinc.

Dispensau-me el llenguatge numèric, espès, glacial i de mal comprendre. Haureu de convenir amb mi, però, que aquest és, punt per punt, el procés artístic exacte que, en termes de numerologia, ha resseguit Quetglas en els últims temps de la seva carrera quallada i excel·lent. Direu que és simple atzar -tal volta retòrica ben trobada-, però us vull fer notar que l'exposició es presenta amb el nom adequadíssim de «La Plenitud». O sigui, alguna cosa així com volent suggerir la idea sadolla i perfecta del deu -o del déu, potser! En tot cas, ens arriba un Maties Quetglas que, com ha remarcat la comissària de la magna mostra, Francina Cardona, és considerat, ara com ara, «un dels pintors figuratius amb més prestigi de l'art espanyol actual». És, en definitiva, un Quetglas en plenitud -el mot resulta indefugible-, vista aquesta solidesa artística seva que tant fa brollar el seu nom en el panorama nacional. I plenitud, també, «perquè els protagonistes de la seva pintura són cada vegada més plens i rotunds, i tendeixen a ocupar la pràctica totalitat del suport pictòric», ens explica la comissària. Quan hi anireu (penja a les sales de Cultura Sa Nostra i del Roser de Ciutadella), us hi trobareu una setantena llarga d'acrílics, dibuixos, gravats i escultures, i en la qual producció us adonareu que hi predomina a betzef el nu humà: un nu integral però alhora sols insinuat, explícit però també ingenu, a vegades rubescent però molt lliure i desempallegat de falses morals. Quetglas ha estudiat el nu, artísticament parlant, amb profusió molt abundant, amb unes gotes amidades -summament subtils- d'erotisme només deliqüescent, i buscant la volumetria del cos femení i masculí com, potser, no s'havia tractat des del barroc ençà, inclòs el sensual i desmesurat mestre Rubens. Ara bé: convé advertir, de seguida, que la concreció de Quetglas respecte de l'anatomia humana com a objecte de l'art i la concreció que en féu el barroc més pur (figuratiu per excel·lència) difereixen radicalment, és clar. La volumetria corpòria del barroc era púdicament vestida fins a la gola, amb un sentit, o molt cortesà (grans dames empolainades amb mirinyacs infladíssims), o molt mitològic (les Venus enjogassades). Vull dir, amb açò, que perquè era barroc, vestia la figura humana. El barroquisme radicava en la profusió indumentària, encara que fos artísticament supèrflua. En canvi, la volumetria de Quetglas, hi és radicalment despullada, de la tarota als peus. I, així mateix, és una volumetria austera, presentada damunt una nuesa que flota en la tela, i que, temàticament, s'esforça a desviar l'atenció del nu cap elements secundaris. Alguns títols són ben eloqüents: El baile del vino, La que se pinta las uñas, o Mujer con las manos como alas. I, encara, per reblir el meu parer, us afegiré que el gran canvi, l'evolució conceptual del nu com a temàtica moderna posada en els pinzells de Quetglas, rau en el fet que apareix, no pas en deïtats o éssers mitològics que no inspiren cap idea carnal, diríem, de la nuesa (el barroc), sinó que és una nuesa que s'encarna en homes i dones normals i corrents. L'anatomia humana mortal ja no és vista amb vergonya. Trobant-se totalment superada l'estètica barroca, ja no cal vestir els cossos. Vull dir, en definitiva, i tornant a la numerologia, que la nuesa barroca es correspondria amb el número cinc (la dimensió inferior), mentre que la nuesa de Quetglas és el deu -i el déu!- que ens retorna a l'essencialitat. És a dir, a la plenitud.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris