nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Negociació i Europa

Realment és patètic com s'afronta, a l'Estat espanyol, la negociació dels pressuposts de la Unió Europea. Tot el debat sembla que se circumscriu a si es treuen tants de milions. L'egoisme és l'única nota característica dels polítics espanyols. Precisament els mateixos que tantes lliçons sobre solidaritat i manca de privilegis pretenen donar als catalans. Quan es tracta d'anar a Europa la solidaritat amb els nous estats de recent integració se la passen per l'arc del triomf i el seu gran objectiu és mantenir uns privilegis, uns fons de cohesió i estructurals. Si aquesta fos, tan sols, la proposta dels nacionalistes catalans els insults de la Cope i companyia se sentirien fins i tot més enllà dels Pirineus. Algú hauria de fer veure que comença a dir que ser un contribuent de la Unió significa que el teu nivell de riquesa ha pujat i que hi ha països que han de menester més que tu les ajudes. Pel que es veu no és l'Estat espanyol l'únic lloc on les coses funcionen d'aquesta manera tan hipòcrita, perquè sembla que el Primer Ministre Blair també té problemes per haver acceptat una reducció de l'anomenat xec britànic. Un té la sensació que d'aquesta manera d'entendre Europa qui més tocat en queda és el projecte europeu; perquè si el projecte europeu consisteix a fer que cada país passi la bacina és lògic que després la ciutadania no se senti especialment engrescada amb Brussel·les i tota la resta. I aquí tornen les paradoxes perquè resulta que una gran majoria dels que ens sermonejaven en el referèndum constitucional sobre les bondats de votar afirmativament, són ara els que amb la seva actuació devaluen d'una forma més fastigosa la causa europea. A l'hora de parlar de pressuposts europeus el debat hauria de venir presidit per dues grans qüestions. La primera qüestió la interior, com se materialitza la convergència dels països que formen part del club, sobretot, dels que acaben d'arribar que resulta obvi pensar que tenen uns nivells de renda i de riquesa inferiors a la mitja. La segona qüestió l'exterior, com se prepara el terreny per futures ampliacions, sobretot, tenint en compte el gran repte que és Turquia, i com s'ajuda la riba sud d'Europa perquè el flux migratori se moderi i no descompensi el nostre benestar, i en relació a això com acaba això de la política agrària comunitària. A Madrid hi ha polítics que es deuen pensar que Alemanya ha d'anar aportant milions d'euros eternament perquè les sangoneres mantenguin una inversió extra per collons. Ningú s'adona que els subsidis adreçats a la convergència s'han d'acabar una vegada has convergit, ningú s'adona que mantenir el subsidi és -en certa mesura- fracassar en aquest procés adreçat a pujar al vagó desenvolupat de l'Europa rica. Aquí es vendrà com èxit el fracàs de mantenir uns fons que si haguéssim convergit no hauríem de rebre. Hi ha una regla molt senzilla: el ric paga i el pobre rep. Si tu no vols pagar, sinó rebre, és que vols ser pobre. Perquè si vols ser ric, i a més rebre, alguna cosa molt profunda no funciona en el teu cervell. Quan algú diu que Espanya passarà a pagar, no està constatant una cosa negativa, està constatant un èxit, s'ha passat del vagó de cua als vagons que estiren el tren. Centrar el debat sobre quants de milions has pogut arrabassar és un plantejament tan miserable si no et trobes en els vagons de cua que hauria de ser rebutjat dràsticament si tenguéssim una opinió pública madura. El que succeix és que a Espanya, més que una opinió pública madura i amb criteri, el que hi ha és una opinió pública partidista i, aleshores, és molt mal de fer aconseguir centrar el debat en termes més o manco racionals. L'oposició popular i la seva opinió pública tenen com a única obsessió erosionar el govern Zapatero i per aconseguir aquest objectiu han decidit agafar com a element de desgast un nacionalisme espanyol excloent i tancat. Dins aquest esquema popular l'única cosa important és que treu Espanya de la negociació, l'única cosa important és palesar el poc que treu i com de malament es defensen els interessos espanyols; tota la resta són vuits i nous i cartes que no lliguen dins aquesta estratègia d'atac constant per terra, mar i aire a l'executiu socialista.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris