muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Consumir, que el món s'acaba

Ni per aproximació voldria jo que vostès pensassin que hi ha ni aixinetes d'acidesa crítica de res en aquests mots pronunciats com de passada, però amb pretensió de títol, així mateix. Què voldrà dir en Biel, ara? Quin cop amagat remuga?, pensarà algú. Idò no. Sols ha estat allò primer que m'ha comparegut a la punta del llapis. Ara, això sí, el que pugui seguir després, ja són altres cinc-centes. Ja saben, els reguitzers de poetes tenim el càstig de no saber escriure si no és una micoia d'esma, així, al vol, a pèl, amb la cara a tots els vents de la paraula, empesos per la màgia dels batecs del viure més que per la tant necessària objectivitat, la fredor de cap, aquella cosa. Són vicis de la conducta que no està demostrat que en siguem culpables del tot. Home, ja se sap des de sempre: els ocells volen, els porcs grufen, els ases bramen, els poetes diuen inconveniències... Però no hi ha mala intenció, creguin. Bo està el pati devers totes les llars, en aquestes latituds de desembre i felicitat que hi haja, com perquè ara véngui jo i foti el cabal de les campanyes publicitàries dels grans magatzems. Un, per damunt tot, ha de saber on té el tall i quin pa el pot assaciar, si és que pot arribar a menjar-se'l.

Perquè, per damunt qualsevol altra consideració, és tot un plaer observar aquests dies la gent pel carrer tota ufanosa i il·lusionada, carona de freixuretes almivarades, carregada de paquets grossos i mitjancers, embolicats amb el paper de coloraines i floquet característic del regal suposadament personalitzat, més «cutre» impossible, ni fet per encàrrec, amb un somriure d'orella a orella, com si íntimament es contassin acudits i se'ls riguessin... I una simpatia, una amabilitat, una embafosa melassa...

És curiosa la gastera compulsiva del públic en general, arribats Nadal i Cap d'Any. I compren cada cooosa! Jo he vist una senyora a una gran superfície mercadejant una fonteta de sobretaula que figurava el belga «Maneken Pis» fet com de pols de vidre, com si fos el sucre que els cambrers amb pretensió posen als caires superiors dels tassons llargs, quan es preparen per beure-hi combinats sofisticats. Una parella jove que sospesaven ben seriosament comprar un lloro o cotorra de plomes naïf, d'aquells que tenen el cantar tan desagradable i estrident: ggrrèèèèc! Pobres veïnats. I a més feia cara de cabró. El lloro. Una senyora molt major ben arregladeta, potser venia de la perruqueria, que mirava i mirava. Sols mirava. Tenia una comprera rabiosa, es veia, s'endevinava, però sols mirava. Un home de mitja edat que es feia íntims arguments a favor d'adquirir un d'aquells barbuts «Papà Noel» grassos amb xandall vermell i cara d'alcohòlic, que enguany la pardaleria summa imperant impulsa irrefrenablement a penjar de les finestres i balcons, com si fos un xoriço que va per feina. Amb una paraula...

I jo, mirin, aquí mans fentes com aquell que diu, quan el que hauria de fer fora també comprar-ne algun de regalet. Més que res perquè no se'm quedi cara de bosses tristes, quan me'n facin algun a mi, que ja ha passat altres anys. Onsevulla em pararé i tiraré de Visa. Bono, onsevulla, no: a Alcampo no hi tornaré a posar els peus per res. A prendre per allà on carreguen les ambulàncies! Què es pensen aquests gorans poca-soltes, que ens poden escopir a la cara i quedar-se tan tranquils? Almanco no hi aniré mentre no facin saber al públic el nom, llinatges i situació laboral actual dins l'empresa, de la persona que segons ells cometé «la decisión individual y desafortunada» de remetre els clients a la «exposición especial» on no hi havia «cavas catalanes». Com som Biel que ho faré.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris